L'Ebre, la Lluna, Franco i jo

De manera que fa quaranta anys els nord-americans –que sens dubte són homes, però sobretot nord-americans– van arribar a la Lluna? Doncs jo, també fa quaranta anys aquests dies, vaig arribar per primer cop a l'Ebre, però, és clar, això no ha generat cap notícia commemorativa, si descompto el record personal que n'estic fent ara.

És perfectament normal: qui els planta cara, als nord-americans? Ells van arribar-hi amb tota l'astronàutica ben engreixada, i jo, infeliç de mi –a divuit anys, amb un sarronet per a la muda–, vaig arribar a Ascó, Vinebre i la Torre de l'Espanyol (on vaig passar una setmaneta de despreocupació arcàdica i fluvial) amb un borreguero d'aquells de Renfe que, des de Vilanova, em va descarregar a Ascó com un xaiet a punt de pasturar per aquells marges de l'Ebre que, de seguida, em van encendre les freixures de l'ànima.

I vostès diran: bueno, i què té a veure l'Ebre, la Lluna, Franco i un servidor? També és molt normal que s'ho preguntin, però és que aquells dies de juliol de 1969 els astres –i mai millor dit parlant del rei de la nit– van conciliar-se de tal manera que, en el termini de només un parell dies, van coincidir dos esdeveniments: l'ascensió lunar i la decisió de Franco de nomenar el príncep Juan Carlos successor a títol de rei al capdavant de la jefatura de l'Estat. A diferència del Mar de la Tranquil·litat de la Lluna, on va posar-se el mòdul que transportava els nois de la NASA (sols davant d'aquella «magnífica desolació», com va dir un d'ells), les cortes franquistes lluïen tota la ferralla del règim, corbada davant el generalísimo.

I jo, mirant-me tot això com si res no fos d'aquell món estepari, d'aigües fluents, de vinyes, oliveres i ametllers que acabava de descobrir. I no ho era, certament. La Lluna quedava molt lluny –i per mi ja m'estava bé– i, de nit, el seu reflex sobre el riu constituïa allò que se'n diu un espectacle d'encanteri. L'Ebre i la Lluna establien una relació nocturna que havia donat lloc a molts maridatges: poètics, sentimentals i vegetals, perquè és en la «nit transparent» –com deia el doctor Carles Cardó, de Valls– que tot esdevé verídic i «tot creix», com també recordava Joan Miró, que d'aquestes coses també en sabia molt.

Entre Franco i jo és evident que no hi havia cap relació, ni nocturna ni diürna. Ell era el general vencedor i jo el fill gran d'un humil derrotat a causa d'ell. I a tocar justament de l'Ebre –on ell havia guanyat diverses batalles, no només la de 1938, sinó també la nuclear i la dels pantans dels anys seixanta i setanta–, jo em mirava aquella figura decrèpita per la televisió sense tenir ni idea d'aquestes altres batalles que havien d'arribar i que, també, va guanyar. A hores d'ara, per tant, ho contemplo tot plegat amb la mateixa «magnífica desolació» de què parlaven, mirant la Terra des de la Lluna, els astronautes, amb la diferència que no m'ha calgut arribar a la Lluna per arribar (valgui la repetició) a la mateixa conclusió.

Però in illo tempore jo estava pel cerç que agitava els ramatges dels arbres i els pàmpols de les vinyes –que creixien altíssimes als plans de les Illes, davant d'Ascó–, per les muntanyes àrides i bíbliques que voltaven aquell meu Macondo particular, pel tràfec verbal que traginaven aquells homes i dones, ferms i resistents com els camps que cuidaven, i estava, sobretot, perquè no me'n podia estar, per la ramblada d'aigua del pare Ebre, que passava humil i solemne davant la barcassa de fusta, suportada per dos mítics llaguts, portant d'una riba a l'altra persones, animals, carros i els pocs cotxes que hi havia.

Aquells eren els meus moments, sentint aturat el fluir de la vida a través de les aigües que ara evoco en el record. Són els moments que sempre tinc presents, per més que l'escenografia d'aquell paisatge fluvial hagi canviat tant. Són els moments que sempre he degut a uns amics, tots desapareguts, que m'ho van permetre: mossèn Joan Masip –que m'esperava sota el rellotge de l'estació, fumant el seu Celtas sacerdotal–; Carmel Biarnès, l'apotecari i cronista d'Ascó, que em presentà l'ànima amagada de la terra i la gent; Joan Carranza, barbut, antinuclear i cristià rebel; mossèn Miquel Redorat, igual que Carranza però sense barba i, en fi, dos anys més tard, Artur Bladé, de Benissanet, que posà negre sobre blanc el que jo només intuïa en la mirada. I, amb ells, el meu pare, de qui vaig heretar una fe general que, poc o molt, encara conservo.