Qui mana a l'exposició?

L'experiència ensenya que en totes les obres, treballs, col·laboracions espontànies i cíviques, crides a la solidaritat i cent projectes més en què hom treballa sense percebre cap mena de retribució, sempre –sense excepció– té lloc un fenomen comú amb ben poques explicacions o aclariments: cercar responsabilitats si hi ha cap problema o bé simplement saber el que passa organitzativament són qüestions difícils d'aclarir. Si es tractés d'una empresa seria molt fàcil: l'esglaonament de responsables està previst, assumit pels que en formen part i aplicat sense problemes. En canvi, els treballadors altruistes descrits no volen ser manats. N'hi ha que gallegen i d'altres no fan ni cas de les, més que ordres, observacions, i diuen: “Què s'han cregut? A mi m'han d'explicar com es fa la feina?” És un greu problema. S'ha de dir que són més receptius els professionals experimentats que els que sols aporten mà d'obra i més petulància que ofici. En l'exposició, els problemes es multipliquen i els directius necessiten dots i coneixements de psicologia i paciència bíblica.

Maria Cobarsí ho basava en la disciplina d'unes dones –al principi gairebé tot eren dones– i l'autoritat total d'unes altres. Eren dues o tres ajudants i ella com a cap absolut de tot. Quan es va anar ampliant el ventall i s'hi van incorporar senyores de la bona societat gironina, va ser una sort. Els marits involucrats en les institucions no podien dir que no a les peticions: hi participava l'esposa! Després de les flors, el que més hi havia era educació. Elles respectaven els coneixements i l'autoritat de l'una, i ella respectava les peculiaritats de les altres. Així va funcionar fins a la mort del Caudillo, en què el petit exèrcit falangista es va retirar i les senyores col·laboradores, amb l'excepció d'A. Planas, Tarrés, Bachs, vídua Farreras, Claret i Josep Tarrés (i potser alguna altra) i Maria Cobarsí, que amb valentia va afrontar les crítiques i, conscient que el treball portat a terme per ella era apolític pel que fa a l'exposició, ni per un moment va dubtar i va seguir.

El 1976, el petit grupet no es va veure amb cor de fer un petit muntatge. Un col·laborador de l'exposició, en veure que es perdia el treball d'una colla d'anys, amb el personal de la seva empresa va fer una petita exposició floral a les riberes del Galligants. Com a decorat de fons, van repoblar les desguarnides riberes del riuet amb arbres autòctons, en uns tres-cents metres. Les riberes estaven despoblades d'arbres, sacrificats per inconscients per proveir-se de llenya per cremar. Ara es poden veure els arbres plantats, majestuosos la majoria, amb 38 anys. S'ha de dir que el primer estiu van ser regats setmanalment.

El 1977 s'hi van afegir les floristes i els vivers i es va obrir novament Sant Pere de Galligants. Les taxatives ordres van ser substituïdes pels “Què et sembla?”, que fan miracles. El subjecte que va afrontar el repte de recuperar l'exposició i d'engrandir-la cap a la Girona vella va ser el que redacta aquest article. Amb criteris empresarials va fer una planificació que era el principi d'un salt endavant. Va programar i va posar accions bàsiques en funcionament. S'avancen les més sobresortints: (a) crear una associació que assumís l'exposició, (b) planificar totes les accions i no improvisar res en absolut, (c) engegar una campanya de publicitat progressiva geogràficament, en cercles concèntrics, i cercar patrocinadors, (d) vincular les institucions per obtenir ajudes econòmiques, (e) cobrar entrada a preus simbòlics i apujar-ho progressivament, i (f) distribuir les responsabilitats que segueixen:

- Maria Cobarsí: acceptació de projectes, assignació de llocs i seguiment artístic dels treballs.

- David Marca: la resta, amb la col·laboració de l'aparellador municipal, Eulogi Bordas; el jardiner major, Francesc Carreras, i el cap de publicitat de Cobega SA, Antoni de Inès.

S'han de destacar dues persones que mai es van acovardir i que sempre van fer costat al president i a l'organització: Josep Tarrés i Anna Claret. L'autoritat i “qui manava” s'entén que ha quedat prou clara. Entre els dos i els ferms puntals, l'exposició va créixer en qualitat, extensió i prestigi. El 1982, la universitat va obligar, amb males formes, a abandonar Sant Domènec, amb el pretext d'instal·lar-hi l'aula magna de la UdG. L'edició del 82, de comiat, va ser extraordinària. La representació de flors, llum, aigua i so va ser esplèndida i els gironins ja grans ho recorden.

Durant aquests anys, els diners recollits no donaven per fer campanyes de publicitat amb els mitjans de ràdio i televisió. Cap problema. Amb el permís del consell de Cobega, els prop de quatre-cents vehicles que circulaven per Catalunya col·locaven publicitat de l'exposició en tots els establiments de bars, restaurants i hotels. El president ho era també de la cadena d'emissores de ràdio Ona Catalana. El seu fill, enginyer de so i informàtica de sistemes, va dissenyar un programa publicitari excel·lent que van passar per antena les 35 emissores del grup.

Qui manava? Entenc que no val la pena d'aclarir-ho.

El 1991, els Amics de les Flors es van negar a fer l'exposició en llocs inhòspits tal com eren llavors la torre Gironella i Alemanys. El president hi va renunciar i l'Ajuntament el 1992 es va fer càrrec de l'exposició. Els Amics de les Flors van perdre el protagonisme, però va poder més l'afició i l'estima a Girona, i s'hi van anar reincorporant. Des de llavors, l'Ajuntament ha portat la direcció i Maria Cobarsí i els seus han perdut totalment el protagonisme. Entenc que no cal detallar els directius que han desfilat per l'exposició. Detallaré solament els actuals, capitanejats per la valenta Coralí Cunyat, tinenta d'alcalde. Realment és un bon equip: Silvia Planella, a cura de projectes; Neus Fontané; Sharo Errondo, publicitat; Jordi Vicent, responsable de les brigades de treballs, i Marc Rocdevall, responsable de jardineria.

Aquest any la suma invertida en l'exposició és de 350.000 euros, que seria totalment insuficient per portar a Girona quantitats de visitants semblants a les actuals. La inèrcia de la feina ben feta durant molts anys és imparable i, ben cuidada, la progressió pot ser espectacular. L'exposició pot arribar a ser una fita europea, dins de l'especialitat floral no professional. Els que hi han manat, en general ho han fet prou bé. N'hi ha que de manera excel·lent. Els oportunistes no han fet història: la força de la Girona culta els ha esborrat, és clar.