Creences i costums

La Constitució que tenim al seu article setge sentencia que, els poders públics tindran en compte les creences religioses de la societat espanyola, en aplicació d' aquesta formulació i, de considerar que la societat majoritàriament és catòlica, es van signar els acords amb la Santa Seu al 1979, els quals resten vigent de forma inamovible, sense adaptacions o reformes posteriors.

Els acords afecten a un conjunt de matèries, atorgant-ne especials privilegis a totes les congregacions religioses de l'Església Catòlica, especialment de caràcter econòmic, fiscal, educatiu, cultural o altres àmbits públics.

El poder, doncs, de l' Església veu reforçat per quest tracte de privilegi. Aquesta situació, malgrat haver estat criticada des de la perspectiva dels experts en dret constitucional, no ha resultat qüestionada, per cap dels successius governs; amb el temps, semblava com si es tractés d'un tema tancat, fins que no fa gaire Rubalcaba, ara ja en l' oposició, va fer una al·lusió a la possibilitat de plantejar-lo.

Durant tots aquestos anys, la societat espanyola ha evolucionat en matèria de creences, més en la línea de la seua relativitat. Això es pot apreciar amb les dades de les assistències a misses i actes estrictament religiosos. Tanmateix, altres religions o creences han aparegut i tenen presència social. Cal, per altra banda, constar com hi ha un conjunt de practiques o costums que venen fent-se donant-ne una imatge irreal de la “nostra” religiositat, es tracta de les processons, comunions, o batejos, la qual cosa, al meu parer, ens deuria fer pensar.

L'Església precisament se n'aprofita de totes aquestes manifestacions, per això, mantenir costums o inèrcies perquè “sempre s'ha fet així”, no fa més que entrebancar el progrés cap a una estat laic, en el qual les coses queden clares, de forma que la gent amb creences religioses tinga els seus drets en un marc institucional de neutralitat.

Tota desigualtat de tracte, com son els privilegis a favor de l' Església, implica un retall a la democràcia, com remarca Flores d'Arcais en un llibre que vos recomane, “Democràcia”, per això, entre altres motius, considere que als nostres pobles i ciutats deguem de dir “no” a costums que de fet no fan més que reforçar i justificar el paper del catolicisme.

Si molta, moltíssima gent, no creient no participes, per la simple força del hàbit, la rutina,o la pressió de l' entorn, en moltes cerimònies com aquelles que hem esmentat, o al cas de les escoles amb la religió com assignatura, no tinc dubte que eixa visió de la “catòlica Espanya” cauria pel seu pes, i alguns canvis es farien més evidents i necessaris.

Òbviament, aquesta consideració no exclou l'acció política, demanant als partits d'esquerra o progressistes que siguen coherents, no sols quan estan a l'oposició, sinó quan fan propostes de govern o tenen espais de poder al nivell que siga, des del municipal a la resta.