Ètica, política i autonomia

Segons alguns pensadors contemporanis, com per exemple Cornelius Castoriadis, vivim una època en què les nocions d'ètica i política se separen i fins i tot apleguen a ser considerades incompatibles. Açò ha provocat un replegament de l'ètica a l'àmbit privat, convertint l'adopció i sosteniment de valors en una qüestió de preferències individuals, que no necessiten de la deliberació i l'articulació socials, sinó que són pròpies de l'esfera de les eleccions privades. Açò, tanmateix, correspon a un concepte de la política en el qual aquesta és font i causa de disbauxa moral, i es pren com a exemple de baixesa la corrupció dels polítics. Sembla paradoxal, però en les societats democràtiques avançades, l'ascens d'un tipus de polític que fa qualsevol cosa per aconseguir i mantenir-se en el poder, sacrificant imperatius ètics o normes morals sense contemplacions, ha provocat un descrèdit generalitzat de la política.

Veiem desenvolupar-se en el món occidental un tipus d'individu que no és el d'una societat democràtica o d'una societat on es pot actuar per incrementar la llibertat, sinó un tipus d'individu que està privatitzat, que està encapsulat en la seua petita misèria personal i que ha esdevingut cínic a conseqüència de la política. Quan la gent vota ho fa cínicament. No creuen en el programa que els és presentat, però consideren que X o Y és un mal menor en comparació al que va ser Z en el període anterior. Aquesta catastròfica situació fa que ens veiem en la necessitat de preguntar-nos sobre la relació entre ètica i política a l'hora de plantejar-nos si els nostres valors valen realment.

Tots els nostres actes troben una condició de possibilitat efectiva en el fet que som éssers socials vivint en un món social. No som “individus” flotant lliurement per sobre de la societat o de la història, dotats d'una capacitat per decidir sobiranament, sobre què fer, com fer-ho i quin serà el significat d'aquests actes. Certament, tampoc estem determinats pel nostre entorn o situació, però estem infinitament més condicionats del que voldríem admetre i, sobretot, com a individus, no podem triar els interrogants a què estem sotmesos, ni els termes en què es formularan, i menys encara, el sentit últim de la nostra resposta. Les conseqüències dels nostres actes, un cop llançades a l'engranatge social o històric, se'ns escapen i aquest procés no es pot ignorar.

Açò fa que, encara que no hi haja una determinació total dels nostres actes, sí que hi ha les condicions, i aquestes de cap manera són “externes”. D'entre aquestes condicions, moltes se'ns escapen i sempre se'ns escaparan. Ningú podrà triar mai el lloc i l'època del seu naixement o la situació i el caràcter dels seus pares. No obstant això, una part de les condicions depenen de nosaltres i aquesta part pot, en principi, ser qüestionada i, donat el cas, transformada. És la que es refereix a les institucions explícites de la societat.

En aquest sentit, la veritable política no és més que l'activitat que, partint d'una interrogació de la forma i continguts desitjables d'aquestes institucions, adopta com a objectiu la posada en marxa d'institucions que considerem millors, especialment les que permeten i afavoreixen l'autonomia humana. Un cop aclarit això, es veu que la política se superposa a l'ètica sense eliminar-la o perjudicar-la. És precisament aquesta suposada separació o relació perniciosa la que haurem de superar.

Ens cal una ètica de l'autonomia necessàriament articulada a una política de l'autonomia. Necessitem institucions de l'autonomia, institucions que a cadascú li concedisquen una autonomia efectiva en qualitat de membre de la col·lectivitat i li permeten desenvolupar la seua autonomia pròpia. Això només és possible instaurant un règim veritablement democràtic i no només de paraula. En un règim d'aquest tipus, on es participe efectivament en la implantació de les lleis que afecten la vida de les persones.

La nostra participació seria, doncs, plena, no a través de “representants” o referèndums sobre qüestions de les quals se'ns ha fet impossible conèixer els detalls, sinó amb coneixement de causa, de manera que puguem reconèixer en les lleis les nostres pròpies lleis, fins i tot quan no n'estem d'acord amb el seu contingut, precisament per haver gaudit de l'oportunitat de participar en la formació de l'opinió comuna. Una autonomia d'aquesta manera, tant en el pla individual com en el col·lectiu, no ens garanteix, evidentment, una resposta automàtica a tots els assumptes que l'existència humana planteja; encara haurem d'afrontar les condicions tràgiques que caracteritzen la vida, el no sempre saber distingir, ni individualment ni col·lectivament, on campeja el bé i on el mal. Però no estem condemnats al mal, com tampoc al bé, perquè podrem tornar enrere, individualment i col·lectivament, reflexionar sobre els nostres actes, reprendre'ls, corregir-los i reparar-los.