Estocada municipal

Els antecedents que han portat molts ajuntaments catalans a una situació de col·lapse financer ja és sabuda i debatuda. La paràlisi de l'activitat econòmica i, molt singularment, l'ensorrament del sector immobiliari han provocat una caiguda dels ingressos que dibuixa una realitat quotidiana molt inclement per al gran conjunt de les administracions locals. Amb la tresoreria lànguida, les dificultats per cobrir la despesa ordinària ja són manifestes. Com diu la dita, però, també plou sobre mullat, i ara molts municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona es troben que han d'afrontar unes obligacions oneroses que cuegen del període de la Transició. Una altra clatellada, l'enèsima, per a un món local que no guanya per a disgustos.

Els antecedents d'aquest capítol arrenquen amb l'aprovació del pla general metropolità (PGM) del 1976, el planejament marc que ha dictat els titulars de la política urbanística dels encontorns de la capital catalana, des d'aleshores. En un dels apartats s'establia que un conjunt de parcel·les de diverses poblacions de la primera corona metropolitana havien de passar a ser zones verdes. Atesa la impossibilitat legal de poder-hi edificar, els propietaris van iniciar un tortuós procés legal, sovint en bloc, per reclamar-ne l'expropiació als ajuntaments. Un litigi que ara ja arriba al tram final, amb sentències en bloc ja fermes que obliguen els consistoris a exercir aquestes compres forçoses. Per reblar el clau, a més, les sumes totals són elevades, ja que la taxació d'aquests terrenys es va fer en plena època de la bombolla immobiliària i, a més, el preu s'ha d'equiparar al dels habitatges de l'entorn.

Així, i només fins a final d'any, setze poblacions metropolitanes han de costejar unes expropiacions que pugen a 36 milions d'euros. Si allarguem més el termini i fem una previsió de tres o quatre anys, la suma ja s'eleva a 108 milions d'euros, amb 23 ajuntaments afectats. Tenint en compte que algunes sentències encara no estan resoltes, tot i que no els falta gaire, la quantitat final podria vorejar els 200 milions, segons diverses fonts.

L'adquisició d'aquestes parcel·les tampoc suposarà un gran salt patrimonial per als ens locals, ja que, en un nombre significatiu de casos, el potencial aprofitament urbanístic és mínim. Molts són barrancs o torrenteres. “Parlem d'uns terrenys que són una nafra i acabarem pagant a preu d'or”, explica Pere Casajoana, regidor d'Urbanisme de Sant Cugat. Aquest és un dels municipis que estan afectats per aquesta problemàtica, amb solars emplaçats especialment a les zones de Valldoreix i la Floresta. En el millor dels casos, en podran utilitzar algun per fer petites operacions de cirurgia urbana. I poc més que això.

Veient l'atzucac que provocarà la situació, i en qualitat d'administració que hi va tenir una responsabilitat decisiva, l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha obert una línia de crèdit de 54 milions perquè els consistoris puguin assumir el pagament d'aquestes expropiacions, i que cobriran el 50% de la quantia. Encara, però, queden per polir qüestions no menors sobre les condicions en què es donaran, com ara si computaran com a deute.