Evocant el llenguatge popular

Hui tocaria escriure sobre l'èxit de la Diada i la força incontenible de l'ona independentista que mou el poble de Catalunya. Però, no em veig amb cor de tractar un assumpte tan seriós i de tanta transcendència com aquest des de l'emoció i el vertigen acumulats en la meua persona per la seua causa. Per això he preferit deixar passar uns dies abans de ficar-me en un regat d'aquestes dimensions i he optat per entretenir-me evocant algunes frases fetes del llenguatge popular que podria ser oït al meu poble, entre horta i marjal. Al capdavall, aquest exercici no deixa de ser un petit homenatge a les persones senzilles que, des de l'anonimat i moltes vegades des del subconscient, han professat tant d'amor a la nostra terra.

L'escenari podria haver estat una tertúlia informal sota els pins de la Plaça de Morella, a Silla, on participarien un grup de persones, pares i mares de família, de les que ixen cada vespre d'estiu a la fresca per tal de combatre la calor apegalosa pròpia d'aquestes latituds. Entre mos i mos a una tendra i dolça tallada de meló d'Alger, u dels contertulians podria haver comentat la decepció dels joves esportistes de la localitat a causa del fracàs de la candidatura de la capital d'Espanya com a seu dels Jocs Olímpics del 2020. Afegiria una mica contrariat que la conseqüència d'aquesta frustració seria un major increment de les retallades que ja suporta l'esport de base, amb la qual cosa els clubs modestos quedarien més néts que Sant Paulí.

Tot seguit, una dona jove, mare d'una xiqueta que participa al club de gimnàstica rítmica de la localitat, podria manifestar que amb tota aquesta moguda les autoritats els havien venut una burra cega. Tant de parlar i parlar i no havien fet altra cosa que garbellar aigua. Conclouria que ara estarien pitjor que estaven i havien acabat com Camot. Un altre pare li podria haver donat la raó dient que els del club ciclista s'havien quedat fotuts i arrimats al marge amb l'ensopegada. Entre la poca atenció que ja prestaven les autoritats locals al velòdrom municipal i l'absència de patrocinadors per la crisi econòmica, ja podien pegar-li foc a la barraca.

El més vell de la reunió, un home que acumularia experiència vital i no poca sornegueria, antic jugador de pilota a llargues, comentaria que els responsables polítics del negoci, referint-se a l'Ajuntament de Madrid i el govern d'Espanya, no sabien més que fer la figa manranga i menjar a dos queixos a la salut del poble. En el millor dels casos i fent ús de no poca indulgència, sols se'ls podria reconèixer, si és que havien actuat de bona fe, que al menys en aquest negoci no sabien ni quina carta era la que mata i s'havien encaparrat en clavar el clau per la cabota.

La darrera aportació que podria haver estat escoltada abans d'anar-se'n a dormir hauria fet esment a l'actuació dels polítics de la delegació espanyola, salvant en qualsevol cas als esportistes que els acompanyaven. El contertulià de torn podria haver destacat la caterva de personatges, animalets de bona barra, que, amb un gavinot al cor, viatjaren de baldraga, sense saber ni quina flauta tocaven en la reunió del COI. Finalment, sorneguer i escatològic, deixaria caure que algú els deuria haver aconsellat que calia ser prudents i aplicar la dita popular que adverteix allò de animal que no conegues, no li fregues les orelles, perquè, en cas contrari pots acabar cagant al vol com l'alcaldessa de Madrid:.

I dic jo que als polítics d'aquesta fauna sols se'ls pot fer una cosa: enviar-los a pastar fang. Això, sí: democràticament i sense rancor. Després de tot, si han fracassat amb els Jocs Olímpics, encara els queda el casino d'Eurovegas.