“...i mala fe”
L'exalcalde de Vallirana recorda que la variant està pendent des del 1998
Els edils aposten per petits projectes cofinançats per privats
El títol del debat era Infraestructures a Catalunya: crisi o desídia? El títol hagués pogut ser Catalunya: crisi, desídia o mala fe? Així ho va plantejar, irònicament, Josep Alemany, que ha estat alcalde de Vallirana per CiU durant 24 anys. I si alguna cosa ha destacat del seu mandat ha estat la lluita per aconseguir la variant de l'N-340 al seu pas per Vallirana, una batalla farcida de manifestacions, viatges a Madrid i moltes promeses incomplertes. I és que Alemany en sap molt, de compromisos incomplerts, tal com es desprenia ahir del seu discurs amarg i tal com corrobora a diari la imatge colpidora d'una muntanya foradada per dos túnels inacabats i una obra en suspens, a mitja execució, des del 2011. “La Cambra de Comerç denunciava el 2005, en plena eufòria econòmica, que l'Estat discriminava Catalunya i que no arribava el 50% dels pressupostos. Jo dic que, un cop adjudicades les obres, aquestes s'aturaven amb excuses tècniques.”
La variant de Vallirana és l'eterna obra exigida pel municipi per desviar el trànsit dels camions del centre del poble, de la qual es va començar a parlar el 1988. S'han fet els projectes pertinents, s'ha aturat la tramitació per manca d'un estudi d'impacte ambiental, s'han iniciat les obres, s'han aturat per l'aparició d'unes mines de guix no detectades en els estudis, s'ha hagut de reformar el projecte, que ha vist com es dobla de 52 a 110 milions la inversió necessària, s'han reprès les obres, s'han tornat a aturar per manca de diners... 25 anys més tard, la variant de Vallirana és una ferida oberta a la muntanya i a la confiança que els habitants del municipi tenen en el ministeri de Foment, responsable de l'obra. Les últimes previsions apunten que els treballs continuaran aturats com a mínim fins al 2016.“Tot el que jo demanava a Madrid se'm donava però al següent pas se'm tombava”, explicava ahir Alemany. “Era molt difícil que els nostres diputats poguessin tirar endavant el projecte i aconseguir el pressupost. I ni així. Tenim la variant aturada. Hem de parlar de crisi, desídia i mala fe”, concloïa.
L'alcalde de Bàscara, Lluís Lloret, va dir que més que parlar de crisi i desídia el que cal és “una reflexió i un debat previs que facin compatibles els problemes de la Generalitat i l'Estat”.
I es va preguntar si el gran cost de manteniment que tenen les infraestructures “es continuarà fent amb concessions als privats”. Més conciliador, en canvi, va ser en el seu discurs Marcel·lí Martorell, batlle de Capellades, que va assegurar que “com a país no estem malament a nivell de carreteres”. I va advocar pels projectes a petita escala i en què col·laborin el món públic i el privat. A tall d'exemple va esmentar les obres d'ampliació del cementiri, amb intervenció del capital privat però amb vocació de servei públic. “Ara és el moment de fer petites coses”, va afirmar.
Control de la despesa
També va defensar la col·laboració pública i privada Miquel Arisa, alcalde de Centelles, que va citar entre altres projectes amb èxit la gestió de residus municipals. No es va estar, això sí, de criticar el control que el govern estatal fa de la despesa dels municipis, que atribueix a la voluntat de “fiscalitzar l'activitat municipal”. El president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, que va criticar la llei de reforma local que planteja l'Estat. “Aquesta llei és inacceptable per a Catalunya, ja que envaeix competències exclusives de l'administració local i ens farà retrocedir en el servei als ciutadans”, va assegurar.
