Nou mesos estancats al Segre

Capítol 2

La caiguda del front d'Aragó, durant la primavera del 1938, va fer avançar l'exèrcit feixista fins a la frontera catalana. Mentre que la batalla de l'Ebre és ben coneguda, la del Segre ha passat més desapercebuda, però va tenir una importància estratègica més notable. Va durar mesos i la caiguda d'aquest front va significar l'entrada definitiva de l'exèrcit franquista a Catalunya, que gairebé ja no es va aturar fins a Barcelona i la frontera francesa. Va ser el darrer indret on els republicans van plantar batalla i van intentar una última contraofensiva seriosa. Allà es va decidir la sort de Catalunya.

La batalla del Segre va ser més llarga que la de l'Ebre i hi van intervenir més soldats. Les posicions es van estabilitzar seguint la línia del Segre i la Noguera Pallaresa l'abril del 1938, al llarg d'uns 300 quilòmetres entre la desembocadura del Segre, a Mequinensa, i el Pirineu, i el front no es va trencar fins al desembre del 1938: tres mesos més del que va durar la batalla de l'Ebre. A la batalla del Segre es van mobilitzar uns 180.000 soldats per cada bàndol. Els historiadors no es posen d'acord sobre el nombre de baixes, però van ser milers en tots dos contendents.

El front del Segre s'havia format arran de la desfeta dels republicans a Aragó el mes de març del 1938. La primera població catalana ocupada per Franco va ser Massalcoreig, el 27 de març, el mateix dia que el general Yagüe ocupava Fraga i iniciava el seu camí cap a Lleida. La capital de Ponent, defensada per la 46a divisió de Valentín González, El Campesino, va plantar una resistència tancada al setge franquista. La resistència a Lleida i Seròs va aturar l'avenç franquista i va situar la frontera al Segre. Franco es va ajudar dels bombardejos de la legió Còndor per complementar l'ofensiva terrestre.

Després de quatre llargues setmanes, Lleida va caure en mans del general Yagüe entre el 3 i el 4 d'abril, i Balaguer va ser ocupada l'endemà, 5 d'abril, per l'exèrcit d'Aragó del general Moscardó. Més cap al nord, el cos de muntanya i el de Navarra de l'exèrcit franquista van avançar cap a Tremp, i van deixar pel camí la 43a divisió republicana a Bielsa, que va quedar isolada i poc operativa en territori franquista. Al sud, el general Alonso Vega va aconseguir obrir-se camí fins a Vinaròs, de manera que l'exèrcit franquista arribava a la Mediterrània i dividia el territori republicà en dos.

Arribats a aquest punt, el mes d'abril, amb unes primeres places catalanes importants ocupades i l'exèrcit republicà en retirada des del desastre del front d'Aragó, Franco tenia tot el camp obert per continuar l'avenç ràpidament cap a Barcelona i dominar tot el territori català. Creuar aleshores el Segre hauria estat un petit episodi més en l'avenç final de la guerra. Era el pas lògic i el que esperaven els seus generals.

Però no ho va fer. Sorprenentment, Franco els va ordenar mantenir la posició a la riba del riu i desplaçar bona part dels contingents cap a Vinaròs, per avançar en direcció a Sagunt i València. Aquest canvi de plans va permetre als republicans reorganitzar-se i reforçar la defensa de Catalunya i fins i tot fer diverses contraofensives per fer recular els feixistes. Per què Franco no va voler culminar ràpidament la guerra la primavera del 1938 i es va esperar al desembre per llançar l'ofensiva final sobre Catalunya? Alguns historiadors han plantejat la hipòtesi que Franco, en aquell moment, ho va rebutjar per la temença que França es veiés amenaçada i decidís intervenir.

Sigui com sigui, el front del Segre es va estancar i les batalles en aquesta línia es van produir al llarg de nou mesos. El primer que van fer els feixistes va ser situar caps de pont a l'altre costat del riu per protegir les principals posicions i preparar futurs avenços cap a Barcelona.

A Lleida no ho van aconseguir. La resistència republicana als Camps Elisis i Cappont va impedir que els facciosos obtinguessin una posició segura a l'altre costat de la riba del Segre.

En canvi, sí que van poder establir caps de pont a Balaguer, Seròs i Tremp. A Balaguer, la 54a divisió de l'exèrcit franquista va creuar al marge esquerre per sorpresa, pocs dies després de conquerir la ciutat, ja que de nit havien construït un pont de cinquanta metres sobre el riu per substituir els que els republicans havien volat. En un matí, van aconseguir avançar i dominar una porció de terreny que ocupava els pobles de Vallfogona, la Ràpita i la Sentiu de Sió i tancava una possible contraofensiva republicana cap a Balaguer. A Tremp també es va obrir, el 6 d'abril, un cap de pont, pel sud fins al pas dels Terradets i pel nord fins a la Pobla de Segur, en una posició estratègica, ja que van aconseguir la presa de Sant Antoni i el control de les centrals hidroelèctriques de la zona. Des d'allà, en una expedició cap al nord, van dominar el Pallars Sobirà, la Ribagorça i la Val d'Aran, que va caure en mans feixistes el 20 d'abril. Al sud del front del Segre, els franquistes van establir un tercer cap de pont gràcies al fet que no havien volat el pont de Seròs.

Durant els nou mesos següents, els republicans van fer diversos intents per trencar aquests caps de pont i fer retrocedir els franquistes. Però els diversos intents del general Rojo no van aconseguir el seu objectiu. L'últim intent va ser al novembre; els republicans van creuar a Seròs i van arribar a Fraga, però sense fixar la posició: era una maniobra per treure pressió a l'Ebre i facilitar el desallotjament dels republicans. La batalla definitiva del Segre s'havia de lliurar al desembre: seria llavors que els franquistes llançarien l'ofensiva per aconseguir tres posicions estratègiques d'accés cap a Barcelona: les Borges Blanques des de Seròs, Artesa des de Balaguer i Tremp.