L'estrateg que es va mantenir fidel a la República
Vicente Rojo Lluch era el cap d'estat major de la República i va ser el general que va planificar les operacions republicanes en la batalla de l'Ebre i en la del Segre. Quan va esclatar la guerra, el juliol del 1936, tenia el grau de comandant i, malgrat les seves conviccions catòliques i la seva escassa simpatia amb les esquerres, es va mantenir fidel a la República. Però aviat les seves capacitats estratègiques van destacar i el van situar, tot i el seu escàs predicament en la política, en posicions de cada cop més responsabilitat, fins a convertir-se en el principal estrateg militar de la República.
Havia nascut el 1894 a la Font de la Figuera, a la comarca de la Costera, orfe de pare i amb la infantesa marcada per les dificultats econòmiques. Als 13 anys també va perdre la mare i va ingressar en un col·legi militar. El 1914 va estar destinat a Barcelona. Mentre que amb l'exèrcit col·laborava en la repressió del moviment obrer, a la nit anava a dormir al pis del seu germà, afiliat a la UGT. Va ser professor a l'Acadèmia d'Infanteria de Toledo, on va impartir classe a alguns oficials contra els quals va haver de combatre durant la guerra. Va ser la seva capacitat organitzava i estratègica en la defensa de Madrid el que el va fer destacar a l'inici del conflicte. L'abril del 1938, en previsió que el front de l'Ebre cauria, va planificar diverses línies de defensa a Catalunya, amb grans trinxeres del Pirineu al mar, per obstaculitzar l'ocupació feixista. No es van arribar a construir. Abans, el 1937, havia proposat un pla audaç: declarar la guerra a Hitler, arran dels bombardejos alemanys, per tal d'internacionalitzar el conflicte i obligar les democràcies occidentals a intervenir en la guerra d'Espanya. El pla, descrit per Jorge Martínez Reverte al diari El País el 18 d'octubre del 2008, era enviar un submarí cap al canal de la Mànega i enfonsar per sorpresa vaixells de guerra alemanys. L'acció era desesperada i molt arriscada, perquè la reacció més previsible de Hitler hauria estat declarar obertament la guerra a la República espanyola, però alhora hauria pogut precipitar la internacionalització del conflicte, com de fet va passar el 1939 amb la invasió de Polònia i l'inici de la Segona Guerra Mundial. Indalecio Prieto, ministre de Defensa, va presentar la proposta de Rojo al Consell de Ministres de Negrín el 31 de maig del 1937. La discussió es va allargar fins a la tarda, fins i tot Manuel Azaña es va incorporar a la deliberació, i finalment es va descartar.
Després de la caiguda de Catalunya, Rojo va marxar a l'exili i va tornar el 1966. El van jutjar i condemnar per rebel·lió, però no va haver d'ingressar a la presó, en un oblit amarg que ell va aprofitar per escriure les seves memòries.
