Àngels que van salvar vides

Capítol 13

En el tram final de la guerra, van protagonitzar atacs “crus i a la desesperada”, “batalles carregades de brutalitat”. S'enlairaven amb l'objectiu de “fer mal”, de “molestar tant com poguessin” els avions feixistes que en l'ofensiva final martiritzaven les poblacions catalanes. Són els aviadors republicans, potser un dels grans oblidats tenint en compte el paper que van tenir
al final de la guerra: “És un moment molt èpic de la guerra, mentre la gent s'enretirava, al cel passava tot això”, relata l'historiador David Gesalí, que, junt amb David Íñiguez, el 2012 van publicar l'ampli volum La guerra aèria a Catalunya (1936-1939). “Són dies de terribles combats, amb formacions de més de 100 avions sobre el cel de Barcelona”, relaten en el llibre. “Els republicans, enlairant-se des dels aeròdroms del Vallès, faran front a una veritable fi del món.”

Cal pensar que, a principis de febrer, quan desapareix l'aviació republicana, quan ja no pot dur a terme aquestes tasques de defensa activa, és quan els franquistes “s'atreveixen a llançar metralla a terra, amb total impunitat, contra la població, perquè tenen la seguretat que no els atacaran”.

Passada la batalla de l'Ebre, aquesta lluita al cel és obertament desigual: “Els republicans tenen pocs recanvis, pocs avions i molt tronats.” I per contra, els franquistes tenen “una gran capacitat de moure el material”, assenyala Gesalí, que és un investigador molt lligat a l'Associació d'Aviadors de la República (ADAR), que aplega supervivents d'aquell cos d'aviadors i molt de material històric que ajuden a difondre. Però a més, en aquest moment hi ha molts pilots que volen en condicions precàries: sense el descans i l'alimentació necessaris, i amb uns aparells –tots de fabricació russa– de baixa fiabilitat, sobretot si els comparem amb la maquinària de què disposen alemanys i italians.

Si els aviadors republicans van aconseguir salvar vides és perquè, en llançar-se sobre els caces franquistes, aconseguien dissuadir-los de bombardejos sobre el territori català. Una part d'aquests joves aviadors reposen al fons del port a Barcelona. Per aquest motiu, el novembre passat, a la façana del Museu d'Història de Catalunya, mirant cap a aquell mar on van caure en combat, es va descobrir una placa d'homenatge als aviadors republicans.

Que siguin “uns anònims oblidats” no deixa de ser curiós: als anys trenta els pilots tenen una aura mítica, al nivell dels esportistes del moment, i també de gaudir de certs privilegis. Els aviadors civils morts a l'inici de la guerra eren “prou coneguts en la societat catalana” i van ser acomiadats amb “multitudinàries manifestacions de dol”. En paral·lel, la Generalitat i les forces sindicals impulsen escoles de formació i envien “grups d'aspirants a països com ara França i l'URSS” per aprendre vol. Entre aquests, hi havia molts joves que mai havien sortit del seu poble.

Dins la guerra defensiva a què està sotmesa la República, el paper dels aviadors és cabdal. Són la pedra de toc per plantar cara i mirar de defensar-se dels bombardejos, tot i les limitacions. Així, la tasca dels aviadors, junt amb les metralladores i canons antiaeris, la marina i l'artilleria de costa, articulaven la defensa activa del Principat. Perquè aquest sistema pogués ser eficient, es va posar en dansa tot un servei de transmissions, de projectors, fonolocalitzadors, guaites de costes i altres observatoris militars.

Quin és el funcionament? Una vegada detecta l'aviació feixista, “el guaita ho comunica telefònicament, amb prioritat sobre la resta de conferències telefòniques”; d'aquí, es transmet “el senyal d'alarma a les poblacions, a la defensa activa –artilleria, metralladores i projectors– i a la defensa passiva”.

La principal innovació en la defensa activa de la rereguarda republicana a través de l'aviació va ser la caça nocturna. En un primer moment la van dur a terme pilots soviètics de Polikarpov I-15 Xato, que van assolir alguns èxits. Després, el 1938, la van fer pilots espanyols, que “aconseguiran rebutjar i abatre durant les incursions nocturnes els hidroavions Heinkel He-59”. Fins al final de la guerra, aquesta defensa nocturna anirà guanyant perfeccionament. A finals de 1938 i principis de 1939 els Mosca russos, dotats també amb equips de ràdio, seran els encarregats de protegir la capital catalana. En aquest mateix lapse de temps, els aeròdroms del Tarragonès, el Baix Camp i el Baix Penedès són utilitzats en ocasions per defensar la costa tarragonina.

A partir del 15 de gener del 1939, quan el Prat és un aeròdrom massa proper al front de guerra, els aviadors republicans són obligats a enretirar-se més enllà de l'eix del Llobregat, a la banda del Vallès, cap a Sabadell, Castellar del Vallès, Montmeló, Cardedeu i la Garriga.

Del 21 al 25 de gener de 1939, quan es produeix l'onada més gran de bombardejos sobre Barcelona (pel que fa a quantitat de bombes), els caces republicans fan un esforç mastodòntic. Així, el mateix dia 21 la Legió Còndor executa l'ordre d'envestir el port, i l'ataquen amb totes les seves forces, amb tres onades de bombarders Heinkel He-111 (que es tradueixen en 34 avions) i tres Junkers Ju-87B Stuka, que, “per primera i única vegada”, es veuen sobre el cel de la capital”. El resultat? L'expliquen Gesalí i Íñiguez: “Aquell dia moren dos aviadors republicans defensant el port i la ciutat, l'experimentat pilot de Mosques, el tinent Sabino Cortizo, i el pilot de Xatos, el tinent Mario Cuesta, qui salta en paracaigudes a unes tres milles mar endins”. Tot i així, no podrà ser salvat perquè l'embarcació que acudeix al seu rescat és també bombardejada. Aquest episodi serveix d'exemple del que succeirà els dies següents, fins al dia abans que les tropes franquistes entrin a Barcelona.

Dins aquesta lluita desigual, els republicans aconsegueixen petites proeses, com quan el
24 de gener de 1939 és abatut un Stuka de la Legió Còndor que volava en missió d'atac sobre el pont del Llobregat, a Molins de Rei. L'abat un soldat que aguantava “amb tenacitat l'envestida de l'avió des del mig del pont”. Aquesta serà de les poquíssimes baixes que tindran els Stukes alemanys durant la guerra. Amb tot això, quin és el balanç del desplegament aeri de les forces republicanes, dins l'època i circumstàncies corresponents? Segons Gesalí i Íñiguez, “la República mai va tenir els mitjans per sostenir l'esforç imposat per les operacions bèl·liques, ofensives i defensives”. Però tot i així, afegeixen, “el sistema de protecció de Barcelona va ser el més avançat de l'època”: “Cap nació el 1938 disposava dels mitjans per defensar-se dels bombardeigs.”