Espanya truca a la porta

Capítol 19

La darrera llum del 9 de gener del 1939 abandonava Poblet quan uns trucs impacients van ressonar per les pètries estances del monestir. “Qui va?”, va preguntar el conserge. La resposta va ser reveladora: “¡España!” Eren els soldats de la 5a Divisió de Navarra de l'exèrcit feixista, que des del dia de Reis ja havien ocupat els pobles veïns de les muntanyes de Prades. Tendre era encara l'eco d'unes altres paraules, pronunciades el 25 d'octubre del 1938: “Poden caure deu, cent o mil, però quan un poble vol vèncer, no sucumbeix mai i venç, encara que sigui amb els més grans dels sacrificis.” Juan Negrín, el president del Consell de Ministres, acomiadava així a les Masies, a tocar del monestir, els lluitadors de les Brigades Internacionals.

Malgrat la dignitat del discurs, el presagi que la guerra era perduda, va esdevenir realitat aquell vespre, quan els navarresos entraven al monestir, mentre els guardes d'assalt republicans fugien impotents per la porta del darrere en direcció a l'Espluga de Francolí. “Els van empaitar i en van matar alguns, que van penjar i deixar exposats alguns dies”, relata el monjo Jesús Oliver. No seria fins al 1940 i després de quasi un any que els religiosos van retornar a Poblet, però Oliver ha sentit sovint la història d'una de les antigues treballadores de la botiga del monestir. Cinta Insa era aleshores una nena de 7 anys i aquella nit estava tancada amb la resta de dones de pagesos de la rodalia, que s'havien refugiat al monestir aquells dies a l'antic celler. “Tothom estava expectant, però, aquí, s'hi van estar poques hores. Això sí, van posar una enorme bandera espanyola penjant de les torres reials”, que encara es conserva a l'arxiu. Poblet estava aleshores en procés de reconstrucció, empès per Eduard Toda i la Generalitat. Mai va ser bombardejat. Segons Oliver, per petició expressa del marquès de Lozoya a Franco. El futur director general de Belles Arts de la dictadura era “un home sensible a la cultura i va ser providencial, perquè en les guerres no es respecta res”. Franco entraria a Poblet el 1952 per retornar-hi les restes dels reis catalans, en una cerimònia de reinterpretació del discurs històric a conveniència de la dictadura.

El gener del 39, el front se situava a 5 quilòmetres de Montblanc. L'artilleria republicana era al coll de Lilla, frontera natural que separa la Conca de la plana del Camp i el mar. Tota la muntanya era plena de soldats que feien bivac. L'aleshores conseller del govern català, Josep Tarradellas, va arribar a Montblanc el 8 de gener. En els seus escrits sobre aquest viatge d'inspecció pel país, conservats a l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià a Poblet, relata: “Passant per Picamoixons, m'he adonat de la greu situació dels nostres fronts. Tota vegada que una brigada d'enginyers estava col·locant dinamita per fer saltar els dos ponts que existeixen... En aquest moment, he presenciat un combat d'aviació, que ha durat més de mitja hora, en el qual han pres part almenys 80 avions.” A Montblanc, el futur president de la Generalitat a l'exili va trobar un “espectacle molt difícil d'explicar”: “Perquè en tota la població no he vist una sola persona civil.” El dia abans, camions de la Generalitat havien recollit els arxius de l'ajuntament i el jutjat. L'historiador Andreu Mayayo, al llibre De la crisi agrària a la guerra civil recull en el testimoni de Lluís Vives la raó de tanta desolació: “A la boca de fosc, ja no hi restava gairebé ningú i malgrat tot, a les deu de la nit, enmig d'un silenci esborrador, la trompeta del pregoner municipal feria encara aquella quietud de fossar. La darrera veu republicana, el postrem manament en llengua catalana, ressonava pels carrers deserts i ordenava l'evacuació total de la vila.”

Desenes de bombes queien sobre Vimbodí i l'Espluga. El vimbodinenc Lluís Veciana relata en un escrit com es van refugiar al soterrani de casa a corre-cuita, per falta de temps d'arribar al refugi: “Muts, conteníem la respiració. Les explosions eren formidables, el retrò [de les bombes], aterridor, així com el soroll dels esfondraments d'edificis.” En van caure unes vint i sota els porxos es van trobar sepultats un home, dues dones i dues nenes. Segons Vives, eren veïns de Cervià de les Garrigues, que havien fugit per exiliar-se. El 6 de gener, unes seixanta famílies de Vimbodí van unir-se a la caravana de fugitius organitzada des de Montblanc. Mentre l'exèrcit feixista preparava l'assalt de Montblanc, “l'aviació aprofitava per bombardejar i metrallar els fugitius que cercaven refugi a la Conca de Barberà, convertida en una perillosa ratera, per l'estret de la Riba, el coll de Lilla o el coll de Cabra”. En un viatge ple de penalitats, molts no van parar fins a França. Dos anys més tard, 10 conquencs van morir al camp d'extermini nazi de Mauthausen. D'altres, a la resistència francesa i als camps de concentració.

El dia 10 va caure l'Espluga de Francolí i l'endemà, Pira i Barberà de la Conca. Les tropes feixistes van saquejar i cometre violacions. A Pira, on els va rebre un niu de metralladora, les tropes mores es van venjar violant una nena. A Montblanc, els republicans disparaven des de la torre dels Cinc Cantons a les tropes italianes, intentant que no creuessin el Francolí. Endebades, el 12 de gener la vila va ser ocupada. Al capdavant de les tropes hi havia el futur governador civil de Barcelona i que també va ser ministre de Governació, Tomàs Garicano Goñi. La feina que va tenir va ser muntar-hi la comissió gestora, que defensaria a través de la repressió implacable els interessos dels vencedors.