13 de gener del 1939
Tortosa, ciutat en runes
Convertida en primeralínia de front,
la població civil va fugir abandonant propietats
i llars per salvar la vida
Dels 2.595 edificisd'habitatge que hi havia al nucli urbà només 484 van resultar indemnes a les bombes
Capítol 23
Eren les sis del matí del 13 de gener quan tres barcasses del regiment de pontoners de Saragossa començaven a traslladar els primers homes de la 105a divisió des de Ferreries per ocupar Tortosa. El pas es va fer sense cap incident. Ningú no va disparar contra les tropes franquistes. Durant aquella nit, els darrers soldats republicans s'havien retirat de la ciutat en direcció a Tarragona.
El periodista tortosí José Monllaó Llaonet explica com en poques hores les tropes ja controlaven la ciutat, i començava el pas del personal civil adscrit en els diferents departaments del Movimiento. Mentrestant, els camions amb les provisions per a la població civil havien de passar riu amunt, pel pont de barcasses de Móra d'Ebre.
La capital ebrenca que es van trobar els ocupants era un munt de runes, amb les cases esfondrades i els carrers impracticables. Una ciutat buida, silenciosa i trista després de 270 dies de setge. La guerra, com a molts altres indrets de Catalunya, va arribar des de l'aire. Els bombardeigs van començar el 23 de febrer del 1937 i no es van aturar fins al 30 de desembre del 1938. En total, la ciutat va viure 77 atacs aeris, que, sumats a les conseqüències de ser primera línia de front durant nou mesos, van suposar la seva pràctica destrucció.
Els pitjors atacs es van produir en el marc de l'ofensiva franquista d'Aragó, que va dur el front fins a les Terres de l'Ebre la primavera del 1938. El 16 de març les bombes franquistes van provocar 20 morts, una cinquena part de totes les víctimes dels bombardeigs a la ciutat, que van ser 92. I el 15 d'abril, quatre dies abans de l'ocupació de la riba dreta de l'Ebre, la ciutat va viure 12 atacs aeris que van llançar 20 tones de bombes sobre el casc urbà. Joan Cid, membre del consistori tortosí, descriu aquell atac amb les següents paraules: “Durant nou o deu hores, les esquadrilles italianes massacraren terriblement la ciutat, i els habitants, presos d'un pànic indescriptible, abandonaren llurs cases i treballs i fugiren a les muntanyes veïnes, enfollits pel soroll de les explosions.”
Quatre dies després, el 19 d'abril, els combats arribaven a la ciutat. Les unitats republicanes de l'Agrupació Autònoma de l'Ebre, creada quatre dies abans per ordre del general Vicente Rojo, es van retirar a la riba esquerra i van volar els ponts de Tortosa per evitar que l'enemic continués penetrant en territori català. La ciutat es va convertir en primera línia de front i la població civil va fugir del nucli urbà, abandonant les seves llars i propietats, per salvar la vida.
Els 25.000 habitants de Tortosa, als quals calia afegir tota l'allau de refugiats que hi havien arribat des d'altres punts de les Terres de l'Ebre i l'Aragó, fugint de l'avenç franquista, la van abandonar. Joan Cid, mobilitzat amb la lleva del 1920 i a punt d'incorporar-se a files, descriu aquella fugida en les seves memòries: “L'èxode, doncs, fou inevitable. La visió que, amb el cor adolorit i l'ànima desfeta, vaig haver de contemplar era un espectacle dantesc. Tothom guaitava al cel, com si fos des d'allí que la mort sortia. Infants i dones, amb el plor als ulls, fugien carretera endavant sense tenir consciència del camí que calia prendre. La costa de Soldevila resultava insuficient per engolir la riuada humana.”
Nou mesos a les muntanyes
La major part d'aquella gent no va allunyar-se gaire de la seva ciutat. Escampats pels masos i cases de camp de les muntanyes properes, el coll de l'Alba, el coll Redó o l'Hostal de Don Ramon, milers de dones, criatures i homes no aptes per al servei, es van anar instal·lant com van poder, sense cap tipus de condicions higièniques, ni serveis. Durant nou mesos van malviure a les muntanyes. Els homes i nois van ser mobilitzats per treballar en la construcció de defenses al llarg de la riba esquerra de l'Ebre, sotmesos a la disciplina militar pròpia d'una zona de guerra.
La imminent retirada republicana, perceptible a partir del 10 de gener del 1939, va imposar una nova disjuntiva: fugir amb les tropes cap al nord, o quedar-se i tornar a la ciutat, o el que en quedava. Alguns milers d'aquells civils van optar per marxar amb els soldats, la majoria, però, van romandre als masos per anar tornant a Tortosa a partir del 13 de gener.
Un estudi dels Serveis Tècnics Municipals, redactat aquell 1939 per ordre del nou consistori, constituït el 18 de gener, ens permet conèixer quin era el panorama que es van trobar els refugiats que anaven retornant.
Dels 2.595 edificis d'habitatges que hi havia al nucli urbà, només 484 havien resultat indemnes als efectes de les bombes. La resta, més del 80% del total, havien quedat afectats d'una manera o altra. D'aquests, 302 havien quedat totalment destruïts, 336 tenien desperfectes considerables i 1.474 havien estat afectats d'alguna manera, amb danys inferiors al 25%.
L'estudi concloïa que la ciutat no disposava d'habitatges per a 15.000 dels 23.000 veïns que, es calculava, encara tenia en aquells moments. Començava, aleshores, una llarga postguerra marcada per la misèria i la necessitat de reconstruir la ciutat. Un procés que, pel que fa a les propietats particulars, va ser llarg i complex, segons les circumstàncies de cadascú.
Pel que fa a les infraestructures, la principal urgència era tornar a comunicar les dues ribes de l'Ebre, després de la destrucció dels tres ponts que les unien l'abril del 1938. El primer a ser reconstruït va ser el del ferrocarril, enllestit el 1940. Pel pas de vianants i vehicles va caldre esperar un altre any. L'anomenat pont de l'Estat era inaugurat l'abril del 1941, tres anys després de la seva voladura. El tercer pont, el de la Cinta, que era de propietat privada, no va ser reconstruït. Sobre un dels seus pilars, el juny del 1966 Franco va inaugurar el monument per commemorar la seva victòria a la batalla de l'Ebre.
