16 de gener del 1939
Ocupacions i misses de campanya
la força de l'Església
que s'imposava
Capítol 26
El dia 16 de gener continuava l'avenç de les tropes franquistes pel Principat, tot i que no sense tenir baixes. Algunes de les memòries de soldats rebels i els comunicats de l'exèrcit franquista així ho testimonien. El 16 va ser ocupada Cervera pel cos d'exèrcit del Maestrat i el record de Javier Nagore Yárnoz, un navarrès voluntari al Terç, és ben clar al respecte: “Finalment apareix, cautelosament, una secció del Tabor; units a aquesta entrem a les primeres cases de Cervera. Són les dotze del migdia. Exploten mines a l'estació i fan volar diversos regulars de la secció amb la qual anem. Discorren els tancs pels carrers. A poc a poc surten les dones dels refugis.” En el comunicat del mateix dia es van relacionar les baixes registrades al sud del canal d'Urgell, en l'ocupació del petit poble de Claret (Torà, la Segarra), on la resistència de les tropes republicanes va haver de ser notable, atès que s'hi van intentar fins a cinc contraatacs al matí i un a la tarda. El comunicat de la 62a divisió rebel reconeixia haver tingut 39 baixes en combat, tot i que també especificava que havien recollit 14 morts dins del poble. La lluita pel control del territori, doncs, continuava sent aferrissada.
L'exèrcit rebel mantenia una mateixa litúrgia cada cop que, en paraules seves, “alliberava” una població: la celebració d'una missa de campanya. Si no era el mateix dia era el següent o les primeres setmanes després d'entrar a la població. Òbviament totes s'oficiaven en castellà.
En molts llocs la destrucció o el mal estat de l'església van fer que les misses se celebressin a l'exterior, en places públiques, les més cèntriques de cada ciutat o poble. En la majoria de casos aquestes celebracions al carrer estaven del tot pensades i estudiades per fer sentir al poble català la força de la nova Església que arribava i que s'imposava.
Perquè l'Església catòlica, l'any 1939, es va sumar majoritàriament als actes festius que es van dur a terme pertot arreu per commemorar el triomf d'uns germans contra els altres, i hi va participar activament malgrat la veu discordant d'uns pocs.
I en aquesta situació l'Església catalana es va trobar en una situació difícil. Fins aquell moment havia estat perseguida pels rojos pel fet de ser cristiana, i a partir d'aquell moment va ser perseguida pels autoanomenats nacionales per ser catalana. L'anècdota del sermó d'un mossèn, traslladat durant la dictadura a Camprodon, al ripollès, per ser catalanista, és prou representativa. En la primera missa després de l'entrada de les tropes va dir, mig plorós: “Ya veis, hermanos, a dónde nos han llevado nuestros pecados: la Iglesia, quemada; fulano, mengano y zutano, muertos, y yo predicando en castellano.”
A Valls les tropes rebels havien entrat el dia 14 de gener i l'endemà es va celebrar una missa de campanya a la plaça coneguda com El Pati. Es va fer un altar expressament per a l'ocasió i l'assistència va ser massiva. El mateix dia 15 de gener Tarragona havia caigut però la missa en aquest cas no es va celebrar fins al 21 de gener. Es va trigar uns dies perquè es va voler fer de manera solemne la reconciliació litúrgica de la catedral, que durant la guerra havia estat tancada al culte però que no havia estat profanada ni cremada. De fet, l'acte ja havia estat celebrat d'una manera discreta pel vicari general, però les tropes ocupants van voler que es repetís envoltada de gran fastuositat.
D'aquesta manera, davant de la porta del recinte es va col·locar una companyia d'infanteria que retia honors i un soldat va presentar en una safata de plata la clau de la catedral a un membre del Servicio Artístico de Vanguardia, que alhora la va oferir al governador militar, que va obrir la gran portalada perquè hi entrés tota la comitiva en processó, que anava sent aspergida juntament amb l'edifici pel canonge José Artero per tal de fer fugir els dimonis rojos que encara hi pogués haver. A continuació el canonge Artero va pronunciar un sermó en què va arribar a dir: “¡Perros catalanes! ¿No sois dignos del sol que os alumbra!”
A vegades les misses anaven seguides d'una desfilada de les tropes; altres vegades se'n feia més d'una. Hi va haver indrets en què a part de la missa es van fer actes de reparació per la profanació i destrucció dels diversos temples, amb les misses solemnes i Te Deum en acció de gràcies per l'arribada al papat de Pius XII, i també misses de rèquiem per als caiguts. Quan van poder les noves autoritats municipals es van posar a comprar imatges religioses per substituir les que havien estat cremades o trencades. Les amagades van sortir a la llum i les cases d'imatgeria, que durant la guerra havien fet fins i tot bustos de Durruti, van tornar a vendre sants.
A la rereguarda el dia 16 de gener del 1939 va ser molt trist i desesperançat: les notícies que arribaven de la caiguda de Tarragona feien entendre a la gent que era la caiguda virtual de tota una gran extensió de territori que comprenia Tortosa, Falset, Reus, Valls i la mateixa capital del Tarragonès. El ric camp de Tarragona en mans de l'enemic. La consciència que la situació era greu cada cop prenia més forma, malgrat a Barcelona grups de noies enfilades a pedrissos del passeig de Gràcia feien arengues perquè el poble s'allistés per salvar Catalunya i alhora –segons el testimoni de Joaquim Renart, dibuixant i pintor ben reconegut a l'època– passaven camions amb noies i joves que llançaven impresos i que cantaven: “No passaran, no passaran!” L'artista era ben clar amb la seva anàlisi del dia, del tot pessimista: “Morim per asfíxia i, com a remei, hi posem grups de joves i noies que fan la impressió més de festa que de tragèdia.”