Nens, peles de fava, italians, oli i macarrons

Pilar Bayell va néixer el 1919, el seu oncle Quico va ser alcalde de Vidreres amb la República i ella va créixer al carrer Barcelona en una de les botigues de queviures més reputades del poble. En temps de guerra a can Bayell van seguir les normes estrictes del racionament, però no van poder guanyar la batalla contra la fam i la vida se'ls va complicar del tot quan va arribar la victòria, que no suposava la pau. Per sortir-se'n, la Pilar i algunes joves del poble van iniciar una pràctica perillosa fent interminables viatges a l'Empordà. Anaven a peu fins a l'estació de Sils, agafaven el tren de mitjanit que les deixava a Figueres i iniciaven un periple que les portava a Espolla, a Pau, o a altres pobles del voltant per buscar oli, el nou or. Pocs mesos abans, el 2 de febrer del 1939, dia que les tropes franquistes van entrar a Vidreres, Ramon Garriga, que era un nen de deu anys, es va trobar que els soldats italians acampats al centre convidaven a macarrons uns vailets que per matar la fam havien hagut de menjar peles de patata i de fava. Rosa Soler, la filla dels masovers de ca l'Aulet, una de les grans pairalies de les Gavarres, expropiada per l'Ajuntament, recordava que, allà, s'hi van instal·lar refugiats arribats del nord, cent persones, que van haver de lluitar contra la penúria i l'amuntegament, fins que amb l'arribada dels franquistes la majoria van marxar a l'exili. Tot i viure en una casa de pagès, els germans V.P. –en Francesc, nascut l'any 1921; en Jaume, el 1925– no s'estan de recordar que si els primers mesos de conflicte hi havia de tot, després “van venir les restriccions i a casa s'acostava molta gent de la ciutat per veure què podia trobar”. Tot i assegurar que ells no van passar gana –menjaven cols, patates i algun fesol–, sí que reconeixen que hi va haver moments d'escassetat i que tot es va agreujar amb l'entrada dels franquistes, quan es va abolir la moneda republicana i moltes cases es van quedar sense res. En aquell moment, quan el primer va ser cridat a la milícia i el servei es va allargar més de tres anys, la casa es va quedar sota mínims. El segon, que havia perdut un dit de la mà esquerra per culpa del material de guerra abandonat davant de can Domènech –a tocar de la carretera Lloret-Sils, on els nacionals havien fet acampar els legionaris–, va començar a passar vedells més enllà de la Tordera. Era un adolescent que acompanyava homes cepats que coneixien camins i corriols; homes que després de comprar els animals a les cases principals, un o dos cops per setmana, portaven sis o set vedells entre can Vives de Dalt (Vidreres) i Vall de Maria (Tordera), on venien els animals: “Jo m'hi vaig dedicar –assegura en Jaume– perquè era una qüestió de supervivència, a casa anàvem molt justos i tot el que guanyava ho donava als pares. Era perillós però calia anar endavant.”