24 de gener del 1939
Granollers reviu el malson
la tercera ciutat catalana amb més morts per
culpa de les bombes
gener del 1939 maten diversos veïns d'Almeria que havien vingut a Granollers a treballar
Capítol 34
Feia poc més de mig any d'un dels bombardejos més terribles de la Guerra Civil a Catalunya. Els granollerins tenien ben fresca a la memòria la massacre produïda pel bombardeig del 31 de maig del 1938 quan el 24 de gener del 1939 van tornar a sonar les alarmes. Fa 75 anys, els dies 24, 25 i 26 de gener, Granollers va patir una segona onada d'atacs aeris, que van provocar uns 40 morts. Segons l'historiador Joan Garriga, una part d'aquestes víctimes havien arribat a la capital del Vallès Oriental procedents de Lúcar (Almeria), “per treballar a les vies del tren”, que aleshores passaven pel centre de Granollers. “Vénen per la gana i els avions pretesament alliberadors els maten.”
Aquesta onada de bombardejos comença, de fet, la nit del 23 de gener, amb atacs sobre l'estació de Granollers-Canovelles. “La idea és tocar les vies del tren.” Les bombes cauen sobre el centre i sobre les vies de l'altra línia de tren, la de Granollers cap a Girona. Aquesta gent de Lúcar segurament “no va tenir temps d'anar al refugi” –explica Garriga– i es va arrecerar “en els talussos dels costats de les vies”, que feien les funcions de “refugis casolans”.
Entre les destrosses materials produïdes per aquests dies d'atacs, hi ha la de l'hospital de Granollers (que no va causar víctimes) i diverses fàbriques (d'electricitat, licors, teixits i una foneria). Algunes d'aquestes fàbriques ja havien estat danyades per l'exèrcit republicà en retirada. Per tot plegat, quan les tropes feixistes ocupen Granollers, el 28 de gener del 1939, “troben una ciutat plena de runes, esglaiada i endolada.” Una part de la població acull com “un cert descans” l'entrada franquista, que posa el punt final al drama de la guerra. Així ho mostra la imatge d'una celebració feixista al centre de Granollers, quan ja havia caigut
Madrid (Madrid és “liberado”
el 28 de març del 1939).
Entre “años triunfales” i ciutats “liberadas” es va imposar el silenci. Oficial i públic. “L'Ajuntament franquista mai no va fer públics els llocs on impactaren les bombes ni les dades dels morts”, afirma Garriga. “És un silenci obligat però traumàtic”. L'historiador en posa un exemple: la gent no li va començar a parlar del refugi de la plaça Maluquer i Salvador –al centre de Granollers, més amunt de la Fonda Europa– fins que el van obrir: “hi havia tanta por” que aquell refugi, colgat acabada la guerra, també havia quedat soterrat en la memòria de la gent.
Als 40 morts dels bombardejos del gener del 1939 (dels quals no s'ha trobat cap testimoni fotogràfic) cal sumar-hi les 224 víctimes –com a mínim– del 31 de maig del 1938. Entre aquests dos atacs, Granollers és la tercera ciutat catalana amb més morts a causa de les bombes, darrere de Barcelona i Figueres, assenyala Garriga. Del 31 de maig sí que en queden nombroses imatges que parlen de la destrucció en ple centre de la ciutat. Era el primer bombardeig que rebia la capital vallesana i en una hora en què molts ciutadans feien cua a la Porxada per comprar menjar. A les nou i cinc del matí i durant un sol minut, cinc avions Savoia italians van llançar sobre Granollers 60 bombes (40 eren de 100 quilos). L'objectiu inicial, una central elèctrica, ni el toquen. “Allò es converteix en una carnisseria, un disbarat, no té cap ètica militar”, diu Garriga.
El basc Juan Azcárate, de 91 anys, en aquell moment tenia 17 anys i era voluntari del departament de transports d'aviació de l'exèrcit republicà. Es trobava instal·lat a la Garriga, on el comandant el va mobilitzar “per portar ferits als hospitals”: “sentíem «ai, les cames» –de gent amputada– i tremolàvem en veure tot allò”, ha explicat a aquest diari. “Als que ens semblava que no estaven vius, ja no els fèiem cas.”
El 31 de maig marca per sempre Granollers. Segons Garriga, un any després, en plena dictadura franquista, el secretari de l'Ajuntament comença una anotació en el llibre d'actes municipal: traït pel subconscient aterrit, primer posa “31 de maig de 1938”; després ratlla la data i hi posa la correcta, “de 1939”. No deixa de ser significatiu.
La massacre del 1938 reactiva la construcció de refugis a Granollers i la consciència de defensa. El 28 de gener del 1939, Joan Triadú, aleshores mestre a Granollers, escriu al seu dietari: “Hem fet vida, dia i nit, al refugi i sort n'hem tingut. Poc em pensava que a Granollers passaria unes jornades tan dolentes. Era com la fi del món, potser perquè som al costat de l'estació.” Aquell dia, a les onze del matí, encara hi ha un atac, “fins que s'ha fet un silenci, cap a les tres”, apunta Triadú. “Aleshores hem vist que hi havia draps blancs als balcons i als terrats del voltant.” Cada 31 de maig Granollers recorda la massacre i, des del 2008, té un Centre de Cultura per la Pau, Can Jonch. Ni els bombarders ni les autoritats feixistes ni els seus néts se'n van sortir en l'intent de soterrar l'horror de la memòria.
Un mestre adolescent a la capital del Vallès
Avui fa 75 anys, Joan Triadú va escriure al seu dietari: “A tres quarts de dues de la tarda han bombardejat Granollers. Érem al refugi del pati de l'institut. Les bombes queien molt a prop, xiulaven esgarrifosament i tot tremolava.” Triadú (1921-2010) va arribar a Granollers a l'inici del 1938, amb 16 anys, per fer-hi de mestre. Aleshores va començar un dietari que és un testimoni molt valuós de la guerra. El 24 de gener del 1939 explicava que s'havia endut de l'aula “tot el que pogués utilitzar l'enemic”. “He arrencat, amb el cor trencat, tot el que hi havia a les parets i m'he entretingut a estripar molts papers.” També es va endur el Diccionari Salvat Català: “[Que] vàrem comprar entre tots per 99 pessetes republicanes. [...] Sempre tindré aquest llibre com a penyora de la col·laboració entre els alumnes i jo pel treball en català.” Davant les alarmes constants, la nit del 24 la van passar al refugi.
Triadú va viure el terrible bombardeig del 31 de maig del 1938. “Granollers ha estat intensament bombardejat, per primera vegada, per l'aviació enemiga. Cinc avions han sembrat la mort i la desolació a millers de persones!” Ell era a l'escola, pujant les escales amb els alumnes. “Tinc nois grans que se m'agafen a les cames plorant com criatures. Crido l'ordre de sortir de seguida al pati i quedar-nos estirats a terra i prop de les parets.” Tot i que les bombes “[han caigut] més al centre”, “ens arriba als ulls fum i pols portats pel vent”. Un any després, el va recordar: “Cada família ha recordat els seus morts, i a callar. La història algun dia passarà comptes. No vull venjances, però vull la veritat i el judici, però, serà sever.”