Societat

26 de gener del 1939

Cau Barcelona

Els franquistesvan ocupar Ràdio Associació, després Radio España, i van llançar un missatge: “Visca el cabdill Franco!”

Capítol 36


Tres de la tarda del 26 de gener del 1939. El quarter general de Franco anunciava l'ocupació de Vallvidrera, Montjuïc i el coll de la Rabassada, i l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona. No hi havia hagut gairebé resistència per part d'una capital catalana exhausta, sense forces ni mitjans per defensar-se. Tal com destacaria la premsa internacional, amb la caiguda de Barcelona es va donar per fet el final de la guerra i tot el que implicava: el final de la República i del govern de la Generalitat, i amb aquest, l'escombrada de qualsevol eina d'expressió de Catalunya. “Barcelona va caure perquè no hi havia cap exèrcit, cap força militar organitzada que la defensés”, afirma a les seves memòries Carles Pi i Sunyer, conseller de Cultura de la Generalitat.

A primera hora del matí del dia 26, es van activar les diverses unitats de l'exèrcit franquista que encerclaven Barcelona, que seria ocupada al cap de poques hores. Van trobar petites resistències al pont d'Esplugues de Llobregat, on van morir 10 soldats republicans i 5 de franquistes. Segons Jordi Amigó, alguns dels soldats republicans morts van ser executats acabat el combat. Més endavant, en paraules de Pi i Sunyer, tot serien “defalliments i defeccions”.

El cos de tropes voluntàries (majoritàriament italianes), amb les columnes motoritzades, va entrar per darrere el Tibidabo cap al Besòs i una part va baixar per Collserola. La meitat del cos d'exèrcit de Navarra, comandat per Solchaga, va baixar per Vallvidrera. L'altra meitat, pel pla del Llobregat, i va enllaçar amb el cos d'exèrcit marroquí, comandat per Yagüe, que va cobrir el front d'atac fins al mar. En ocupar Montjuïc, els franquistes van alliberar 1.200 presos.

Cinc de la tarda. Els ocupants trucaven a la porta de la Generalitat, que deixaria de dir-se així durant dècades per passar a ser una senzilla diputació; trucaven també a la porta de l'ajuntament de Barcelona. Els primers a arribar a la plaça de Sant Jaume havien estat els membres del cos d'exèrcit marroquí. Segons Josep Pernau a Diari de la caiguda de Catalunya, un tinent i uns alferes van entrar a l'ajuntament “visiblement excitats” i van exigir que els lliuressin les armes. Després van comprovar que només hi havia Francesc Serinyà, cap municipal d'abastaments, i poques persones més. El tinent Víctor Felipe Martínez, capità del cos d'exèrcit marroquí, va redactar l'acta d'ocupació de l'alcaldia:

“En virtut de l'alliberament de Barcelona per les tropes que capitaneja el gloriós generalíssim Franco, el dia 26 de l'any corrent es va prendre possessió de l'ajuntament de Barcelona.”

Tres dies abans de l'ocupació, el ministre franquista Ramón Serrano Suñer, que després enviaria a morir als camps nazis milers de republicans, havia dictat la nova composició de l'Ajuntament de Barcelona imposat, ple de monàrquics (diversos barons) i amb Miguel Mateu d'alcalde, en substitució d'Hilari Salvador, d'ERC. Ràdio Associació, que ara es diria Radio España, va ser ocupada per un grup de soldats falangistes i de transmissions. Missatge radiofònic: “Catalans, fa pocs moments, el gloriós exèrcit espanyol començava a entrar a la ciutat de Barcelona. Conquerida ja totalment la població, les forces desfilen tranquil·lament pels carrers i aixequen un entusiasme indescriptible. Ciutadans: guarniu els vostres balcons! Visca Espanya! Visca el cabdill Franco!”

El general republicà Tagüeña oferia l'altra cara de la moneda d'aquelles hores que marcarien el país. “A les tres de la tarda del dia 26 es va produir un pànic terrible que es va estendre per tot Barcelona i una darrera onada de fugitius es va precipitar cap a Sant Adrià de Besòs.” Hores abans, “els carrers que confluïen cap a la carretera de França eren veritables rius de camions, carros i cotxes, i de dones, homes i criatures que marxaven a peu”, diu Tagüeña. Fins a darrera hora van aguantar al Ritz dos membres del PCE i dos del PSUC (un era el conseller Miquel Serra i Pàmies, que intentava desbaratar els plans dels comunistes per destruir Barcelona). Segons Guillem Martí, va entrar un cambrer cridant que les tropes franquistes desfilaven pel passeig de Gràcia, es van aixecar i van fugir amb els cotxes.

El document Franco a Barcelona, editat per la Fundació Carles Pi i Sunyer, i escrit per un britànic anònim que va presenciar els primers dies d'ocupació franquista de Barcelona, dóna més detalls d'aquestes primeres hores. A les tres de la tarda d'avui fa 75 anys, va divisar això: “Des de la teulada de casa vaig veure com entraven els primers tancs per la Bonanova.” “Els homes asseguts damunt dels tancs (eren navarresos, amb les boines vermelles dels requetès) apuntaven amb els fusells cap al paviment, però no vaig veure que disparessin.” Segons aquest ciutadà britànic, “en aquella àrea de Barcelona hi havia molt poca gent al carrer i pràcticament ningú no feia la salutació feixista”. L'endemà la Diagonal era “plena de moros que hi havien acampat, amb les mules –escarransides–, els arnesos i les municions”. El dia 27 va entrar a l'hotel Colon, incendiat a dins per la crema de papers, i als balcons va veure soldats que llançaven els fullets antifeixistes que encara hi quedaven. Explica que dels edificis públics enretiraven els noms de partits polítics i departaments del govern.

L'ocupació franquista de Barcelona va tenir un ampli ressò internacional. Segons recull Francesc Poblet, els diaris italians farcien l'elogi a les tropes franquistes amb advertiments a França i amenaces d'intervenció de l'eix Roma-Berlín. El comte Ciano, gendre de Mussolini i ministre d'Afers Exteriors de la Itàlia feixista, va escriure al seu dietari: “Il Duce estava profundament emocionat, perquè la victòria d'Espanya porta un únic nom, el de Mussolini.” Hitler va enviar un telegrama de felicitació a Franco: “Pel magnífic èxit assolit per les tropes sota el vostre comandament.”

L'endemà, a la plaça de Catalunya, es va fer una missa de campanya, al final de la qual el general Yagüe va pronunciar un discurs que no va donar lloc a cap dubte: va enviar una salutació als que sempre havien cridat “visca Espanya”, el perdó per a aquells a qui “havien enverinat i havien ensenyat a maleir Espanya” i el menyspreu per als qui estaven “en fugida i en derrota, perquè l'Espanya de Franco té el cor gran i no sap odiar”. La plaça de Catalunya seria l'escenari de demostracions religioses i feixistes de fervor al dictador.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.