Els republicans que no van poder fugir
Teresa Pàmies fixa una de les imatges més punyents de la fugida de Barcelona el 26 de gener del 1939: “Els ferits que sortien de l'hospital de Vallcarca i, mutilats, embenats, gairebé despullats, malgrat el fred, baixaven a les carreteres demanant a crits que no els deixéssim a mans dels vencedors.” Ella era una de les dirigents de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) que va aguantar fins a darrera hora per intentar una resistència impossible a la plaça de la Bonanova. En divisar els franquistes baixar del Tibidabo, van marxar com van poder, en un camió carregat fins dalt, deixant enrere una mà de ferits. “No em fa vergonya admetre avui que aquell dia vaig tenir por”, explica a Quan érem capitans, les seves memòries de la guerra i l'exili. “Allò que m'avergonyeix més és pensar que vam abandonar els ferits a les carreteres, als llits dels hospitals.”
Si bé el general republicà Tagüeña explica que va poder organitzar una “certa evacuació” dels ferits, el testimoni de Pàmies evidencia que va ser insuficient. Diu que en va veure uns centenars, “i ja eren massa”: “S'arrossegaven per terra els sense cama; alçaven l'únic puny els sense braç; ploraven de por els més joves, esdevenien folls de ràbia els més vells.” La guerra va dividir la família de Pàmies. Ella, el pare i els germans van marxar cap a l'exili. “La meva mare no va voler sortir. Ella no creia que, en entrar, els altres li fessin res, però sabia que jo rebria si em pescaven a Barcelona. «Tot passarà –em va dir–. Tu vés-te'n i busca ton pare i el Josep. Jo us faria nosa.»” Després del 26 de gener del1939, no es van tornar a veure mai més. L'estiu del 1940 van trobar morta la mare de Pàmies al riu Segre, a Balaguer.