Els danys materials de la guerra

Capítol 53

Qualsevol conflicte bèl·lic sempre comporta un doble còmput de pèrdues, les humanes –tant militars com civils, que sempre són les més doloroses– i les anomenades pèrdues o danys materials, és a dir, la destrucció física de pobles, ciutats, infraestructures viàries i productives i de qualsevol altra construcció existent en els territoris que esdevenen l'escenari del conflicte. Aquesta circumstància s'accentua encara més quan es tracta d'un conflicte contemporani.

Aquest va ser el cas de la Guerra Civil espanyola, en què es va combinar el que es podria anomenar la guerra clàssica –la lluita en els fronts de batalla entre dos exèrcits– amb les accions militars a la
rereguarda a través dels bombardejos sistemàtics sobre la població civil. Els enfrontaments armats als fronts i els bombardejos a les rereguardes van provocar una gran quantitat de danys materials.

Aquests danys van ser especialment importants al nostre territori. Catalunya durant els quasi tres anys de guerra es va convertir en objectiu militar per part de les tropes rebels. Els atacs per aire i per mar que es van iniciar a final del 1936, i que serien constants a partir d'aquest moment, van cercar de destruir importants infraestructures, especialment ports, centrals elèctriques, la xarxa ferroviària, ponts i carreteres, així com el teixit industrial del país. A part dels danys causats per atacs aeris i marítims sobre la rereguarda catalana, el territori català també va sofrir importants danys amb l'arribada del front i la seva estabilització. Si bé el front de guerra no va fer acte de presència fins a l'abril del 1938, els combats que es van produir a partir d'aquest instant al llarg dels rius Noguera Pallaresa i Segre, la batalla de l'Ebre i la posterior ocupació i retirada de Catalunya, van significar un important nombre de danys a tot el territori. Especialment destacats van ser les destruccions localitzades als indrets propers aquells fronts.

Els ports catalans, per la seva importància estratègica, es van convertir en un dels principals objectius a ser destruïts per part de les forces franquistes. Els atacs van ser continus. Amb aquests se cercava paralitzar-ne el funcionament i així impedir l'arribada de queviures i armes al territori republicà. Els ports que van ser més danyats com a resultat dels bombardejos van ser els de Barcelona, Tarragona, Sant Feliu de Guíxols, Palamós, Roses i Port de la Selva. Per la seva importància, els més danyats van ser els de Barcelona i Tarragona, ja que tots dos eren una de les principals portes d'entrada de productes a la zona republicana. Les bombes, a part d'intentar enfonsar els vaixells, també van cercar de destruir els molls, magatzems i altres instal·lacions, i molt especialment els dipòsits de gasolina. Amb l'eliminació de tots aquests elements es volia evitar el bon funcionament dins dels ports, així com impedir el transport de gasolina per al front, bàsic per poder realitzar les accions militars.

Les centrals elèctriques, i molts especialment les hidroelèctriques ubicades als Pirineus, van ser constantment bombardejades per l'aviació franquista. Amb la seva inutilització es volia impedir l'arribada de subministrament elèctric a la indústria catalana per impossibilitar així la fabricació d'armament i altres productes relacionats amb la guerra. A part d'aquest fet, també es pretenia deixar sense abast elèctric a la població catalana per així promoure la desmoralització.

El sistema ferroviari català va ser una de les infraestructures més bombardejades i danyades durant la guerra. En el cas del ferrocarril les destruccions es van produir a través de dos accions militars: els bombardejos de les tropes franquistes i les voladures de ponts i altres elements relacionats amb la xarxa ferroviària per part de les forces republicanes durant la retirada.

Les comarques que van viure més atacs aeris sobre les seves estacions van ser les del Baix Penedès, el Tarragonès, el Barcelonès, l'Alt Empordà i el Baix Camp. Només en aquestes comarques es va comptabilitzar el 67,4% del total de bombardejos registrats a tots el territori. Entre les estacions més atacades destaquen les localitzades a prop de la frontera, com ara Portbou, Colera i Figueres, a l'Alt Empordà, i Puigcerdà, a la Cerdanya; les localitzades en nusos importants de comunicacions, com ara Barcelona (Barcelonès), Tarragona (Tarragonès) i Sant Vicenç de Calders (Baix Penedès), i les que es trobaven a prop dels fronts de guerra.

El nombre més elevat de danys que va provocar la guerra sobre les infraestructures es va concentrar en els ponts, tant en els de carreteres com els ferroviaris. La destrucció es va produir des de l'aire per part de les tropes franquistes, i especialment com a tàctica de defensa per part de les tropes republicanes. Van ser precisament aquestes darreres les que van provocar la majoria de destruccions de ponts al Principat.

Les xifres de ponts destruïts a Catalunya posen de manifest el gran abast dels danys, que van deixar cicatrius en el territori català que mai fins aquest moment s'havien registrat al llarg de la història. La imatge dels ponts malmesos va sobreviure durant la llarga nit de la dictadura franquista. No hi va haver localitat que no tingués un o diversos ponts destruïts
al final del conflicte.

El nombre total de ponts destruïts a l'Estat espanyol, segons dades oficials de l'any 1940, va ser de 2.651, dels quals 1.108, el 41,7% del total, es localitzaven només a Catalunya. Això suposava que quatre de cada deu dels ponts destruïts durant la guerra es trobava en terres catalanes. Catalunya va ser la zona de l'Estat que va viure més estralls en les infraestructures a causa de la guerra.