Rastres de mort

Capítol 44

3 de febrer: Barcelona havia estat ocupada, la guerra s'estava perdent i malgrat tot l'exèrcit republicà presentava resistència. El poble de Catalunya sempre va respondre a la crida feta per defensar la República i, en ser dels darrers territoris ocupats, les lleves d'homes per anar al front, joves (lleva del biberó) i grans (lleva del sac), es van anar succeint fins al final. Les pèrdues familiars, doncs, van ser intergeneracionals: hi va haver molts joves de 17 i 18 anys que no van tornar mai més a casa. I hi va haver molts marits i pares, de 40 i 41 anys, que tampoc van poder tornar amb les seves famílies. I el que és pitjor: fills, esposes, mares, germans... mai van tenir un lloc on poder anar a plorar-los.

A Catalunya van aparèixer fosses comunes, anomenades “cementiris clandestins”, el mateix juliol del 1936. Homes i dones víctimes de revolucionaris extrems que volien trencar amb el passat fins al punt de fer desaparèixer les persones que no pensaven com ells. En van ser víctimes sobretot religiosos i persones considerades conservadores i de dretes. La situació va canviar a partir del maig del 1937, quan la justícia va recuperar el seu paper i va començar a actuar, tant envers els que es considerava contraris a la República com envers aquells que durant els primers mesos de la guerra s'havien pres la justícia pel seu compte i havien assassinat. Quelcom que a les files del bàndol rebel mai no es va practicar, al contrari, es va animar a matar i fer desaparèixer els cossos dels “desafectos al Movimiento”.

Quan l'exèrcit franquista va arribar al Principat l'abril del 1938 va actuar com havia fet fins aleshores a mesura que ocupava territori republicà, amb extrema violència envers els civils: jutjant per consell de guerra, condemnant a mort i afusellant però també practicant l'assassinat arbitrari. Van ser accions que Josep Maria Fontana i Tarrats, un dels fundadors de la Falange a Catalunya, va dir que havien estat “los lunares de Lérida”, l'únic indret del país on, segons ell, s'havien donat aquestes situacions. Però la mort de civils per part de l'exèrcit franquista es va anar repetint en el seu avenç fins a la frontera, tot i que certament de manera puntual, amb assassinats i enterraments en fosses de veïns de Collbató, Olesa de Montserrat o Súria.

Hi va haver fosses de civils represaliats a la rereguarda de la República que la Generalitat en plena guerra va començar a exhumar i a buscar-ne els responsables, tasca que va recaure en el jutge Josep Maria Bertran de Quintana i que posteriorment les autoritats franquistes van continuar, utilitzant aquestes morts per criminalitzar la República i fent que avui en dia aquestes fosses no existeixin, atès que els cossos van ser tots exhumats. Els civils morts per part de l'exèrcit d'ocupació, per contra, van haver d'esperar 70 anys per poder dignificar les fosses on encara són inhumats, dins i fora dels cementiris. Els qui mai han pogut dignificar ni recuperar les restes dels seus són els familiars dels milers de soldats catalans que, cridats per lleva, van marxar al front i no van tornar mai més. D'aquestes fosses n'hi ha per tot el territori.

L'exèrcit republicà en la seva retirada cap a la frontera va plantar cara com va poder davant de les forces franquistes i els combats, desiguals, es van succeir arreu. I aquests combats del gener i el febrer del 1939 van portar a la mort de centenars d'homes que, a vegades, van ser enterrats pels seus companys aprofitant algun sot nascut dels projectils de l'artilleria o en les trinxeres improvisades fetes a cuita corrents. Altres vegades, de fet molt sovint, no hi havia temps davant la pressió de les tropes rebels per recollir i enterrar els morts, i els seus cossos eren deixats allà on havien caigut. L'exèrcit franquista tenia unes ordenances per enterrar en rases i identificar els soldats morts propis i contraris, però gairebé mai les va aplicar als soldats enemics. Els qui van enterrar els soldats republicans morts arreu de Catalunya van ser gairebé sempre els veïns, que un cop havia passat el front sortien de casa o tornaven dels seus refugis i es trobaven un escampall de destrucció, desolació i soldats caiguts.

Els comunicats de guerra de les diverses unitats franquistes anaven informant de com se succeïen les operacions. L'11 de gener especificaven: “En vint dies d'ofensiva han quedat alliberats uns 3.000 quilòmetres quadrats d'hortes fèrtils i oliverars amb més de 125 pobles i un total de més de 250.000 ànimes. Els presoners ultrapassen les xifres de 30.000, i és incalculable la quantitat de dipòsits de municions recollits, així com les pèrdues causades a l'enemic si s'ha de jutjar per l'elevat nombre de morts que deixa pel camp.”

El dia 3 de febrer del 1939, amb la línia de front a la Catalunya central, el comunicat especificava: “El nombre de presoners registrats avui ascendeix a 1.400, i són molts els que encara no han passat pels registres. Una de les nostres columnes ha recollit 320 morts dels rojos.”

Però no els recollien, eren deixats estesos i no era fins al cap d'un, dos o tres dies que eren enterrats en fosses per part, habitualment, dels veïns. Fosses que es feien als cementiris si hi havia lloc; moltes altres vegades fora d'aquests, en camps o descampats. I gairebé sempre sense cap mena d'identificació.

Es coneix i és públic on són aquestes fosses (vegeu el web fossesirepressió.cat de la Generalitat de Catalunya). Si són fosses nascudes dels morts d'hospitals militars, a vegades s'han conservat les llistes de les persones que hi ha inhumades. Però la informació que es té de la gran majoria de fosses existents a Catalunya només és la seva ubicació: on són i, potser, quants soldats hi ha enterrats, però cap dada identificativa, cap nom, res. I paral·lelament tantes famílies buscant el seu pare, avi o besoncle, dels quals, la darrera notícia que en tenen és una carta des del front de l'Ebre, del Segre, o des d'algun indret de Catalunya en la seva retirada cap a la frontera. Altres vegades no és cap carta ni cap document, sinó un company que en tornar del front, havent sobreviscut, va informar a la família que l'havia vist caure ferit i no l'havia tornat a veure... Quan es va acabar la guerra moltes dones van remoure cel i terra buscant els seus homes, però eren derrotades, pertanyien al bàndol perdedor i el règim també va voler castigar els vençuts privant-los d'honorar els seus morts.