Vil·la Cornelius, l' AVE i la resta...

Al Centre Cultural La Beneficència de València s'exposen les troballes d'una vila romana que existia a l' Énova, es tractava d' una “vil·la” o siga d'una explotació agrària del segle I de la nostra era dedicada al conreu del lli, el propietari era un ric romà de nom Cornèlius que residia a l' antiga Saetabis, actualment Xàtiva. La mostra ha estat el resultat d'un remarcable treball arqueològic d' investigació i ens mostra tots els aspectes relacionats amb l'activitat de l'esmentada “vil··la” així com del seu entorn i la fauna del lloc.

La troballa que ens ocupa es va produir arran de les obres de la línia de l'AVE al 2004, la qual cosa s' indica a l' exposició. Caldria però recordar, les circumstàncies què van concórrer al moment de descobrir les restes, puix si avui podem gaudir del resultat ha estat possible perquè al seu moment va a haver-hi “moguda”.

Fou a partir de la petició d' ajuda del alcalde, en representació d' un nombre considerable de veïns, per tal de salvar el jaciment quan l' empresa i les autoritats es van diguem”interessar “ pel tema.

Sense l' acció de la plataforma cívica en defensa de la vil·la romana de l'Énova avui aquesta s' haguera destruït en ares del progrés, de la velocitat. Allò va estar una lluita més en defensa d'un patrimoni en perill, amb escrit, grups de vigilància dels veïns, intervenció d'Universitats i el Consell Valencià de Cultura, entre altres. Tot i que no es pogué evitar alguna espoliació.

A poca distància de l'esmentada vil·la el traçat de l'AVE, fet des dels despatxos a Madrid, incloïa també la total destrucció d'un aqüeducte islàmic, amb una llargària d'uns dos o tres cents metres, fet que també motivà tota una serie d'iniciatives o actuacions per tal d'evitar la destrucció d' un bé de gran interès arquitectònic, especialment en quant a la seua qualificació com patrimoni hidràulic. Finalment es va aconseguir que sense canviar la línea aquesta es superposara per damunt de l'aqüeducte, una solució poc estètica òbviament.

Els fets relatats són mostra de com es planifiquen a Espanya les infraestructures, des de la més pura ignorància del valors patrimonials i territorials, amb el sol objectiu de l'immediata rendibilitat. Tanmateix evidencia com en ocasions l'acció combinada de la mobilització i l' ús de vies legals, amb participació d'entitats públiques amb criteris d' independència, poden modificar el curs marcat des de dalt.

Em resta recomanar la visita a La Beneficència, tot i sense oblidar als agents que fan possible aquesta recuperació, tant els arqueòlegs , com els veïns i demés instàncies que es mobilitzaren, marcant un exemple i un camí a seguir en casos com els esmentats.