Figueres, la Gernika catalana

Capítol 47

Figueres i l'Alt Empordà es van convertir, a finals del mes de gener i a principis del febrer del 1939, en un dels darrers reductes de les autoritats republicanes. La comarca va acollir els màxims responsables de tres governs: el de la Generalitat, el basc i el de la República espanyola. Autoritats i dependències governamentals es van instal·lar en diferents pobles empordanesos per poder estar prop de la frontera, per si calia marxar precipitadament, i per estar a recer dels constants bombardejos que durant aquells dies patia la ciutat de Figueres. Aquest paper de centre neuràlgic de tres governs fidels a les institucions democràtiques va costar molt car a la capital empordanesa; la ciutat va ser víctima del càstig espectacular que li va infligir l'aviació del bàndol rebel. Els franquistes durant tota la retirada aplicaven la lògica de plena guerra amb metrallaments i bombardejos sobre els que marxaven cap a la frontera. Tot i la intensitat dels bombardejos i del caos de la fugida, l'1 de febrer al castell de Sant Ferran –que preservava part del tresor artístic procedent del Museu del Prado– s'hi va celebrar l'última reunió abans de l'exili de les Corts republicanes.

La cruesa dels atacs que es llançaven no tenia cap justificació, només podia respondre a una lògica de destrucció, de provocar el terror, o a l'objectiu de causar molts morts amb la voluntat d'escapçar la direcció republicana.

Les dades són esfereïdores. Fins a divuit vegades va ser bombardejada Figueres per l'aviació franquista, l'alemanya i la italiana, només entre el gener del 1938 i el febrer del 1939. Es fa difícil avaluar el nombre de morts a la ciutat, les xifres volten els 286 i podrien superar les 300 persones. Les fonts varien, ja que hi ha una falta de dades sobre els ferits que hi va haver aquells dies de febrer, a causa del caos regnant. Una dada que ens pot ajudar a comprendre la magnitud del desastre és que anys després, concretament el març del 1943, encara es van trobar set cadàvers sota les runes del refugi de la plaça del Gra. L'efecte de les bombes va deixar ensorrats més de 560 edificis només a Figueres, que va ser la ciutat catalana amb més víctimes mortals causades pels bombardejos, després de Barcelona.

Des del 20 de gener del 1938, que es va produir el primer atac aeri, fins al 7 de febrer del 1939, la població de Figueres va ser bombardejada amb avions franquistes, alemanys i italians procedents de la base de Son Sant Joan de Mallorca i de les bases de Garrapinillos, a Saragossa. Hi havia esquadrilles de trimotors Savoyas 81, de Junkers i d'avions Fiat.

A banda del castell de Sant Ferran, la resta d'objectius eren bàsicament civils. No se sap com s'escollien, ni a quins criteris responien, però sí que se sap que a Figueres funcionava una xarxa d'espionatge a favor dels rebels franquistes, que actuava coordinada amb una altra que hi havia just al pas fronterer del Pertús. Les informacions s'enviaven des de Figueres fins a la frontera, on hi havia agents del govern de Burgos, que a més de vigilar i comunicar l'entrada de combois de guerra per aquest pas fronterer, informaven de les notícies que els feien arribar els espies figuerencs.

Davant de l'allau de bombes, la població civil marxava de la ciutat o s'amagava als refugis que s'hi van construir, ja que la defensa antiaèria era escassa i insuficient. A Figueres es van arribar a construir, segons consta oficialment, fins a quinze refugis antiaeris públics distribuïts per la ciutat. Eren refugis estàndard que havien de resistir l'impacte directe d'una bomba de 100 quilos i estaven pensats per protegir tres persones per metre quadrat; tots tenien dues entrades en punts oposats. A banda d'aquests, també es van arribar a construir nombrosos refugis domèstics per protegir famílies o grups de veïns. La construcció de refugis formava part de l'anomenada defensa passiva que depenia del Ministeri de Defensa, que va dictar una ordre el juny del 1937 segons la qual els ajuntaments es feien càrrec de les despeses de la construcció de refugis.

La sagnia que es va fer a l'Alt Empordà, i molt especialment a Figueres, s'ha de contextualitzar en el fet que la ciutat era un objectiu de primer ordre, com a punt estratègic per on passaven els exiliats en la seva ruta de fugida cap a França. Hi van anar a fer mal, i molt. Els bombardejos també va ser un laboratori per a la metodologia de com causar el màxim de baixes i afinar en els objectius, que després es va aplicar durant la Segona Guerra Mundial.

De totes les dades i del material recollit d'aquesta època, el que posa la pell de gallina són alguns testimonis, que han donat informació desconeguda de combats aeris sobre la ciutat i la comarca, a partir dels avions que sortien de camps d'aviació, que hi havia entre Vilajuïga i Garriguella. També des d'aquests petits camps d'aviació s'improvisava una defensa antiaèria amb metralladores, que eren molt poc eficaces perquè els bombarders volaven a massa alçada.

Mesos abans d'acabar la guerra, els bombardejos van ser cada vegada més violents. Després dels darrers atacs del 6 i el 7 de febrer, el dia 8 els republicans abans de marxar van fer volar amb una gran explosió part del castell de Sant Ferran. Hores després, quan les tropes franquistes van entrar a Figueres, es van trobar una ciutat deserta i devastada, plena de runes, d'incendis, amb edificis fumejant i molts cràters provocats per les bombes. El cap de l'Estat Major de l'Aire de les tropes franquistes, coronel Moreno Abella, quan va veure l'aspecte de Figueres, va quedar desolat i va dir que no podia comprendre com els alemanys havien fet aquella destrossa a la ciutat i a la població civil.