La fugida dels escriptors

Capítol 58

La sortida organitzada d'un grup d'escriptors i intel·lectuals catalans és potser un dels exilis catalans més coneguts. Diversos dels protagonistes, que formaven part del bo i millor de la literatura catalana del moment, en van parlar. Però el que segurament és menys conegut és qui va organitzar la logística d'aquesta sortida i la va fer possible, malgrat el caos: es tracta de Miquel Joseph, un funcionari de la conselleria de Cultura de la Generalitat que va facilitar l'exili a una cinquantena de persones, entre escriptors i familiars. Joseph (Granollers, 1903 - Ciutat de Panamà, 1983) va aixecar acta d'aquells moments en un dietari publicat dins de l'obra Opus IV. Èxode 1939. De retorn a Catalunya, editada, com calia esperar, per Pòrtic el 1974. El 2008, Jaume Ciurana i Quim Torra van publicar El bibliobús de la llibertat, que recull el dietari de Joseph i complementa la informació de la sortida.

Joseph va rebre del conseller de Cultura, Carles Pi i Sunyer, l'encàrrec de preparar la sortida dels intel·lectuals de la Institució de les Lletres, un ens que s'havia creat tot just el 16 de setembre del 1937, però que de seguida es va convertir en gresol dels intel·lectuals catalans més prestigiosos. Per preparar aquella marxa van disposar d'un dels camions de l'exèrcit que va tenir el Servei de Biblioteques al Front –sembla que n'hi havia dos–, que durant la guerra va travessar mig país abastint de llibres els soldats republicans al front.

A primera hora de la tarda del 23 de gener del 1939, el bibliobús ja esperava a la Diagonal, cantonada amb passeig de Gràcia. Els membres de la Institució ja havien fet la darrera reunió a la Barcelona republicana. Van pujar al bibliobús 14 passatgers més el xofer, un grup integrat, segons van assenyalar Ciurana i Torra, “pel nucli dur de la Institució, format pels amics íntims de la Colla de Sabadell”. Es tracta de Francesc Trabal i la seva dona, Antoniette des Bordesvielles, el seu germà, Josep Maria Trabal, i la seva mare, Emília Benessat; Joan Oliver i la seva dona, Conxita Sellarès; Mercè Rodoreda i Armand Obiols, que deixaven les seves parelles i els seus fills; Lluís Montanyà; Cèsar August Jordana, la seva dona, Aurora Benet, i els seus fills, Joan i Núria Jordana, i, per últim, Miquel Joseph, que “també viatjaria sol i que no tornaria a veure la seva família fins al cap de vuit anys”. Per diverses raons, com la falta de comunicació o el descontrol i la penúria del moment, alguns, com ara Xavier Benguerel i Josep Maria Francès, van quedar fora d'aquell primer comboi i es van haver d'espavilar com van poder. Després, el mateix Francès se'n queixaria amargament. De fet, la sortida d'aquell bibliobús, que simbolitzava la fugida, la por i el caos en sentir les tropes franquistes trepitjant-los els talons, també va portar al darrere unes tensions i neguits entre grups d'escriptors i intel·lectuals que s'arrossegarien durant l'exili.

L'endemà del bibliobús va sortir un altre comboi, un camió del Servei d'Assistència Social, “descobert, tronat i desmanegat”, expliquen Ciurana i Torra, i ocupat per Pau Vila, Xavier Benguerel i la seva dona (que van deixar els seus dos fills, que retrobarien a Perpinyà mesos després), Domènec Guansé, Sebastià Gasch, Alfons Maseras, Josep Roure Torent i un familiar; Magí Murià, la seva dona i els seus fills Anna i Jordi, i Ramon Vinyes.

Bescanó, Olot i Agullana (els dies i tensions passades al quasi mític Mas Perxers han produït molta literatura) són les parades que van haver de fer fins poder creuar la frontera, alguns (gent gran, dones i infants) amb un d'aquests camions, d'altres (com la colla de Sabadell, amb Pere Quart, Trabal i companyia) a peu per la muntanya. Un cop a França van compartir tristament els nervis, i el temor de ser portats en un camp de concentració va ser constant.

Retrobats quasi tots a Perpinyà, allà Joseph va haver de batallar per rescatar algun dels companys a qui la gendarmeria ja havia enviat a un camp. I allà va culminar la seva “missió”: la distribució dels intel·lectuals refugiats, primerament, entre Tolosa (va arribar una invitació de la universitat) i París. A aquests primers destins circumstancials, després els van seguir la ciutat de Montpeller, el castell de Roissy-en-Brie i el continent americà. Són els punts per on s'aniria ramificant l'exili cultural català, que, encara més amb la Segona Guerra Mundial, agafaria dimensions de diàspora.

L'idíl·lic castell de Roissy-en-Brie i les tensions que s'hi van covar –i alguns amors– també han fet córrer força tinta. Aquí s'hi van estar, entre d'altres, Rodoreda, Obiols, Benguerel, Pere Quart, Agustí Bartra, Anna Murià, Trabal, Montanyà, Calders i Jordana. Després, l'embat de la guerra els va dispersar i una part d'ells va travessar l'Atlàntic, un camí que va emprendre el mateix Joseph. Quan va acabar la seva tasca a Perpinyà, va marxar amb la família d'Ignasi Mallol i Josep Maria Capdevila cap a París. “Vençuts, però amb esperança de continuar avant, tal com havíem fet fins aleshores, iniciàvem la diàspora que ens portaria fins a l'altra banda de l'Atlàntic”, relatava. En arribar a la capital francesa, va començar la mobilització de forces: “Vam estar tots d'acord que ja en teníem prou, amb la nostra que acabàvem de passar, i decidírem emigrar plegats a Amèrica.” A final de març del 1939, junt amb Pau Vila, van embarcar cap a Colòmbia.