Una gravíssima fugida de talents

Capítol 61

El drama de l'exili és una catàstrofe transversal que travessa totes les capes de la societat d'un país i en desfà el teixit humà, cultural, polític i artístic. El fet de perdre una part significativa de la població, la que ha de fugir després de la derrota, sol tenir conseqüències profundes durant dècades. Una d'elles és la pèrdua de talent, la fugida de les elits intel·lectuals, polítiques, científiques i artístiques, que són les que –en condicions normals– configuren la personalitat d'una societat, la lideren i la governen. A Catalunya, aquestes condicions normals van desaparèixer el 1939, i com a resultat, molts països d'arreu del món (sobretot a Amèrica, però també a Europa i fins i tot a Oceania) van rebre una injecció de talent que va deixar empremtes significatives en múltiples disciplines.

Alguns països van saber veure una excel·lent oportunitat per captar talent i personal qualificat, i van fer una selecció d'entre els milers de catalans i espanyols que havien travessat els Pirineus al final de la guerra. Hi destaca especialment el cas de Mèxic, que va obrir les seves portes generosament, i el de Xile, amb exiliats menys nombrosos però molt qualificats. En el cas de l'Argentina, només els vincles familiars de les onades emigratòries anteriors permetien aconseguir un passi per viatjar a Buenos Aires, però la flexibilitat de molts consolats europeus va facilitar les coses a molts exiliats. Amb l'ajut inestimable dels casals catalans d'Amèrica, fruit de l'emigració de finals del segle XIX, els catalans republicans van integrar-se a la vida universitària, empresarial, artística i social dels països d'acollida, fent aportacions molt destacades al progrés social i econòmic.

És evident que no es pot fer un repàs exhaustiu d'aquestes contribucions, perquè són innombrables i perquè tota classificació resultaria injusta, per la qual cosa ens limitarem a posar alguns exemples triats de forma aleatòria, sense cap ordre d'importància, més enllà dels casos més coneguts, com el del doctor Josep Trueta.

Podem parlar, per exemple, del garriguenc Andreu Dameson, il·lustrador i escriptor amb una trajectòria consolidada a Catalunya que es va veure obligat a tornar a començar a Buenos Aires, on deixa una empremta molt significativa entre els dibuixants locals, que van quedar meravellats del seu estil trencador i avançat per a la seva època. Va col·laborar amb Jorge Luis Borges en la direcció de Los Anales de Buenos Aires i va arribar a ocupar el càrrec de cap de publicacions del Ministeri d'Educació de l'Argentina.

L'il·lustre filòleg Joan Coromines també va aportar els seus coneixements al progrés científic americà. El 1940 va fundar l'institut de lingüística que avui duu el seu nom a la Universitat Nacional de Cuyo, a San Juan, a l'Argentina, i va iniciar la publicació de la revista Anales del Instituto de Lingüística, que encara avui es publica regularment i és una referència en la matèria arreu de l'Amèrica Llatina. El 1946 es va traslladar als EUA, on va ocupar una càtedra a la Universitat de Chicago fins a la seva jubilació, el 1967, data en què va tornar a Catalunya per instal·lar-se a Pineda de Mar.

Un altre català destacat a l'Argentina va ser el periodista i crític teatral Francisco Paco Madrid. Havia exercit a Barcelona, Madrid, París i Ginebra, i havia viscut en primera persona les contradiccions de la Segona República. El 1936, tornant de París, va ser detingut a Puigcerdà i condemnat a mort per milicians anarquistes que no havien rebut bé alguns articles seus crítics amb el seu moviment. Només la intervenció del president Companys va evitar la seva mort. Va fugir cap a Londres i després a Buenos Aires, on destacaria ràpidament al diari Noticias Gráficas i a l'escena teatral argentina i uruguaiana. Pocs mesos després d'arribar ja estrenava com a productor l'obra Los inocentes, amb una jove Eva Duarte (la futura Evita) en el cartell. Paco Madrid va participar activament en la incipient indústria cinematogràfica local, escrivint guions per a films que van arribar a triomfar al Festival de Canes.

Mèxic, per la seva banda, va rebre més de 2.000 catalans, una emigració tan ben descrita per Pere Calders a L'ombra de l'atzavara. Nombrosos mestres van aportar la seva vàlua al sistema educatiu local, i emprenedors catalans van crear empreses que avui són referències mundials, com el cas de les indústries Bimbo, on exiliats de la Guerra Civil com ara el terrassenc Jaume Jorba van unir forces amb catalans de l'onada emigratòria anterior com ara
els germans Servitje per fundar un conglomerat que avui factura 10.000 milions d'euros anuals i és presidit per un mexicà d'arrels tan indiscutiblement catalanes com és Daniel Servitje Montull.

El metge Cristià Cortés va arribar a Mèxic el 1940, després de provar sort a Veneçuela. Va arribar a dirigir l'Institut Nacional de Cardiologia de Mèxic, on també va ser professor del departament de patologia i va ser titular de la càtedra de patologia mèdica la Facultat de Medicina. En el vessant empresarial, va fundar els Laboratorios Servet una empresa que avui produeix medicaments per a les principals companyies farmacèutiques mundials.

A Xile, Cristià Aiguadé, fill de l'alcalde de Barcelona Jaume Aiguader i de la pianista Carme Cortés, va iniciar una nova vida amb la seva dona, la pintora Roser Bru. Amb un altre exiliat, Claudi Tarragó, van crear l'empresa de disseny i fabricació de mobiliari Muebles Sur, on l'arquitecte català Germà Rodríguez Arias, introductor del racionalisme a Catalunya i soci fundador del GATPAC, crearia peces admirades per l'elit xilena i sud-americana. Els mobles del refugi de Pablo Neruda a Isla Negra, són creacions de Rodríguez Arias.