Una multa de 5.000 pessetes a Pompeu Fabra

Un de tants casos que exemplifica l'espiral delirant punitiva que va aplicar el franquisme mitjançant aquesta jurisdicció és el de Pompeu Fabra i Josep Queralt. El 30 de gener del 1940, el tribunal provincial de responsabilitats polítiques de Barcelona els va obrir un expedient –el 2223– com a sospitosos de filiació catalanista. La documentació del cas està farcida de testimonis de càrrec –com ara falangistes o policies– que corroboren aquestes acusacions. De Queralt, per exemple, un membre de la FET revela les seves vinculacions amb la Lliga, la creença vaporosa que va participar en la preparació d'atemptats juntament amb els germans Badia o en els fets de Prats de Molló o la seva tasca com a director d'Edicions Proa, “de tendències comunistes separatistes”, entre molts altres episodis considerats subversius. Pompeu Fabra tampoc no surt gaire ben parat de les declaracions que obren en mans del jutge instructor. La Guàrdia Civil l'acusa de ser un “element separatista acèrrim”, sentència que corrobora el mateix tribunal regional en catalogar-lo d'“hostil a les coses d'Espanya”. La tramitació d'aquesta causa és il·lustrativa del procediment que se seguia amb la llei de responsabilitats polítiques, on la recollida de proves acusatòries anava acompanyada d'investigacions sobre el patrimoni dels processats per anar segant el camí davant la possible confiscació. Un jutge civil seria l'encarregat de disseccionar l'estat dels comptes bancaris de l'eminent lingüista, amb un resultat, però, més aviat decebedor per a les expectatives recaptatòries de les autoritats franquistes. El 10 de maig del 1941 es va dictar sentència. Pompeu Fabra va ser condemnat a pagar una multa de 5.000 pessetes pel seu catalanisme “i profund menyspreu i enemistat cap a Espanya”, sanció que va anar acompanyada d'“una inhabilitació absoluta perpètua i estranyament perpetu del territori nacional”. A Josep Queralt, se li va dictar una inhabilitació absoluta perpètua i la pèrdua dels béns, entre d'altres. La situació financera, però, en què es trobava Pompeu Fabra va provocar que, el 15 d'octubre del 1941, el jutge Francisco Eyre Varela decretés la seva insolvència. De Queralt no hi ha referències, però se suposa que va passar si fa no fa el mateix. Arribats a aquest punt, l'expedient va caure en si mateix i, el 15 de març del 1947, l'Audiència Provincial de Barcelona va deixar sense efecte la sentència. Haurien de passar 11 anys perquè la comissió liquidadora de la normativa els acabés indultant i restituint-ne l'honor, encara que fos a títol pòstum.