Ni un minut de treva als vençuts
Els franquistes van actuar amb un clar esperit de revenja: milers d'afusellats i presoners vivint o treballant en condicions infrahumanes en són testimoni
i setembre de 1940 executen prop de 2.800 persones, dels quals un miler en tres mesos
obligar a habilitar per
a usos penitenciaris edificis de tota mena
Els guanyadors de la Guerra Civil no es conformaran amb la victòria militar. Un cop han vençut, i durant quatre dècades, implantaran un violent
règim repressor que actuarà sistemàticament en tots els àmbits: el polític, l'administratiu, el cultural i el social.
Els primers anys són els més durs d'aquest llarg cicle de repressió contra Catalunya. És en aquest període quan els vencedors de la contesa comencen una persecució implacable per eliminar físicament tots aquells que es van significar mínimament en favor de la República o que podrien ser susceptibles de qüestionar el nou ordre imperant. Els franquistes propicien les delacions, pas previ a la detenció, l'empresonament, els ràpids judicis sumaríssims –fets sense garanties jurídiques pels acusats– i les execucions.
Només entre febrer de 1939 i el setembre de 1940 s'executen prop de 2.800 persones. Especialment sagnants són els mesos de maig, juny i juliol de 1939, quan s'afusella un miler de persones. Entre els que perden la vida durant el primer període repressor (hi ha condemnes a mort habitualment fins a 1953) hi ha molts càrrecs públics municipals. Esquerra Republicana és un dels partits que més pateix aquesta repressió brutal. 42 dels seus alcaldes moren afusellats durant els primers anys de la dictadura, entre els quals els de Badalona, Cornudella de Montsant, Berga i Cardona, per citar-ne alguns. Lluís Serra, alcalde del Prat pel PSUC, també va ser afusellat, entre molts altres.
La seva mort es produeix a l'ombra de l'afusellament políticament més significatiu del règim, el del president de la Generalitat, Lluís Companys, que mor a mans d'un escamot d'afusellament el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc, a Barcelona. Els nazis havien detingut Companys a França, on s'havia instal·lat, al petit poble de La Baule-les-Pins.
Els que no són condemnats a la pena capital passaran a formar part d'un lúgubre univers penitenciari. Milers de presoners polítics es barrejaran a les presons catalanes amb delinqüents comuns. A les presons, que estan sobresaturades, hi viuen milers i milers de detinguts en condicions infrahumanes. Un exemple prou il·lustratiu és el de la presó Model de Barcelona. S'havia construït el 1904 amb la intenció d'allotjar-hi uns 800 reclusos. A finals de 1939 n'hi havia 12.745 i un any més tard arribarien a aplegar-s'hi 13.000 reclusos. Entre els anys 1939 i 1942 passarien per aquella presó, segons càlculs de Martí Torrent, 35.000 detinguts.
L'allau de detencions obliga
a habilitar nous espais on encabir-los, ja que a la Model ja no
hi cap ni una agulla i la de Montjuïc també és ben plena. A Barcelona, es creen presons provisionals al subterrani de la Banca Tusquets (situada a la plaça d'Urquinaona), al monestir de Santa Agnès (ubicat al carrer de Sant Elies), en un antic garatge de la Prefectura de Policía (a l'avinguda Diagonal), a un altre de la Brigada Político-Social (al carrer d'En Gignàs) i al Palau de les Missions (que canvia la categoria de camp de concentració pel de presó).
A la resta de demarcacions catalanes també s'habiliten edificis de tota mena per encabir la nova població reclusa. A Girona, s'utilitza el Seminari Vell –el 1940 les dones són traslladades al convent de les religioses adoratrius– i el 1942 tots els detinguts es porten a un nou centre obert a Salt (era un antic convent de monges que els mateixos reclusos havien habilitat com a presó). A Lleida, la presó de la demarcació s'ha de completar convertint en centre penitenciari el Seminari Vell, reservat a les dones. A Tarragona, la presó existent també se'ls queda petita i els franquistes es veuen forçats a reconvertir per a aquesta finalitat el convent de la Punxa.
No n'hi havia prou amb els centres penitenciaris. En la seva folla caça de republicans, d'enemics dels revoltats i de tota classe de desafectes, el règim necessita crear camps de concentració on tancar-hi els detinguts, sobretot els militars del bàndol perdedor abans d'empresonar-los definitivament o alliberar-los (per aconseguir evitar la presó calia disposar d'avals de persones afectes al règim). Un sistema que no sempre funcionava; l'exalcalde de Badalona, Frederic Xifré, va acabar davant un escamot d'afusellament malgrat disposar de 17 persones que van testificar a favor seu.
Els camps de concentració taquen tot el Principat. Se n'obren a Barcelona mateix, a Cervera, Girona, Figueres, Banyoles, Puigcerdà, Lleida, la Seu d'Urgell, Granollers, Martorell, Mollet del Vallès, Manresa, Mollerussa, Igualada, Tarragona i Reus. Els primers camps de concentració es creen a les comarques de Lleida l'abril de 1938. L'avançament de les tropes franquistes en propicia la creació de nous espigolats arreu. Els camps eren edificis grans i espaiosos on podien estar vigilats. La majoria d'ells van funcionar des de 1939 fins a 1940, tot i que n'hi va haver alguns que van continuar en funcionament fins a 1942.
Durant el temps que els franquistes ocupen Catalunya i durant els primers anys de postguerra, fan servir els militars detinguts com a mà d'obra per reconstruir allò destruït. Els anomenats Batallons de Treballadors també s'encarreguen de la fortificació de la frontera. El juliol de 1940 es deixen de fer servir presoners de guerra; els substituiran soldats de les lleves del 1936 al 1941, persones que havien estat classificades com a desafectes pel nou règim.
La repressió que exerceixen els franquistes té molt poc a veure amb l'anunci que el general Camilo Alonso Vega va fer el dia que va entrar a Girona, quan va dir que portava “paz, justicia y perdón”. Cinisme.
L'inici de la dictadura
Capítol 67