Preses del franquisme
Milers de dones van viure la repressió franquista en presons com la de les Corts, a Barcelona, on van haver de suportar condicions infames i càstigs de tota mena
Eren dones, preses i roges. Un triple estigma i una triple represàlia que sempre va acompanyar les recluses que el franquisme va confinar a la presó de dones de les Corts, a Barcelona. Un cop en van poder sortir, van viure la fuetada del silenci obligat. No és fins fa uns pocs anys que va començar a ser coneguda la història d'aquestes dones represaliades en presons com aquesta de les Corts. Aquest centre penitenciari va començar a funcionar el 1936. Durant la guerra, s'hi van tancar preses del POUM, que “hi van conviure amb les d'ideologia dretana o antirepublicana”, però tot i així la situació precària d'aquest període no és comparable a l'amuntegament i les penúries que s'hi van produir durant la dictadura franquista. Així ho assenyala la investigació sobre aquesta presó elaborada per l'historiador Fernando Hernàndez, de l'Associació per la Cultura i la Memòria de Catalunya, que va plasmar el seu treball en la pàgina web www.presodoneslescorts.org, que es troba a internet des del 2007.
Durant 16 anys, des del 1939 fins al 1955, la presó de les Corts va funcionar com a presó provincial de dones que la dictadura franquista va tancar que, d'una manera o altra, tinguessin algun lligam, ni que fos remot, familiar o inventat, amb la República. Per aquí van passar milers de recluses: el moment de màxim amuntegament –com a mínim, escrit documentalment– va ser l'agost del 1939, quan tenia 1.806 recluses i 43 nens, i, en canvi, la capacitat era només d'unes cent cinquanta persones. Entre el 29 de gener i el 6 d'octubre del 1939 van passar-hi 3.267 dones. Entre el 1939 i el 1940, 11 preses de les Corts van ser afusellades al Camp de la Bota. L'espai que va ocupar aquella presó dedicada el terror i l'enfonsament moral d'aquelles dones és avui ocupat per El Corte Inglés de la Diagonal. Una placa col·locada tot just fa quatre anys deixa constància d'aquest passat.
Les condicions de les recluses eren paupèrrimes: la precària situació sanitària atiava l'extensió de malalties i fins i tot la mort de nadons; el menjar era infame i només es podia apaivagar la gana si es podien pagar els preus abusius de l'economat existent, que a l'inici, a més, va tenir una gestió fraudulenta. Hi havia les condicions miserables i hi havia també els càstigs crus, l'aixafament moral, l'adoctrinament religiós, polític i cultural. Les preses no podien parlar en català dins del recinte, eren obligades a fer la salutació feixista i cada dia havien de fer formació al pati. Moltes de les imatges que es conserven de l'interior de la presó són aparentment –només aparentment– harmonioses: són imatges preses el dia de nostra Senyora de la Mercè, patrona de presos i penats, que estaven destinades a omplir la propaganda del règim.
L'àmplia documentació (fotografies, entrevistes, arxius i papers diversos) recollida a la pàgina web sobre la presó de dones deixa constància de la duresa de la vida quotidiana. També dels motius –delacions amb algun subterfugi real o directament inventades– que van portar a la presó aquestes dones. A més, reconstrueix el perfil biogràfic de les 11 afusellades de les Corts (de totes les edats i perfils, de 20 a 60 anys), a les quals van assassinar al Camp de la Bota. Són 10 històries esbalaïdores que parlen de barbàrie arbitrària de les execucions: hi havia dones militants polítiques, però també treballadores de la rereguarda, com ara infermeres, o d'altres amb feines abans vetades a les dones i que la República i les circumstàncies de la guerra van fer que hi poguessin accedir: és el cas de Cristina Fernández, “una de les moltes porteres represaliades pel règim”. Veïns del carrer i el propietari de l'edifici de Barcelona on feia de portera l'havien denunciat. Un dels casos més impactants és el d'Eugènia González, una madrilenya de 20 anys que s'havia passat la guerra treballant com a infermera a Madrid, Múrcia i Mataró. Una estranya denúncia d'una monja que havia fet d'infermera ocultant la seva condició la va condemnar a mort.
L'administració i vigilància de les preses anava a càrrec d'ordes religiosos: primer les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i després les Mercedàries. “El poder efectiu de la presó, en forma de control i gestió diària, requeia sobre les monges, capitanejades per la mare superiora”, assenyala el treball
de Fernando Hernández. Els dos primers anys d'aquesta presó franquista van arrossegar dos temes tèrbols sobre la gestió del director, Herminio García Ocaña, i de la mare superiora, sor Felipa: l'un referent als preus inflats de l'economat de la presó; l'altre, a la venda de llits a “recluses malaltes que dormien al terra, com totes les preses que eren a la infermeria”.
El centre tenia uns pocs tallers tèxtils i uns horts, on treballaven les preses socials, i en canvi les preses “polítiques” estaven confinades al pati, on feien treballs de costura que després passaven a fora perquè els familiars els venguessin. Aquesta relació i intercanvi amb l'exterior va ser de gran ajut per a la supervivència de les preses dins les crues condicions.
L'inici de la dictadura
Capítol 70
Dones que van plantar cara al silenci imposat
Si la història de la presó de dones de les Corts i d'altres presons franquistes va poder ser difosa és, en bona part, gràcies a les dones que van donar el seu testimoni: dones que hi havien estat tancades i que, carregades de fermesa, van trencar el silenci imposat durant la dictadura i arrossegat a posteriori. Especialment remarcable és el paper del col·lectiu Dones del 36, creat el 1997 i dissolt, per motius biològics, el 2006. Aquest col·lectiu, el van integrar dones represaliades o, d'una manera o altra, testimonis de la guerra i l'exili, com ara Laia Berenguer, Trinidad Gallego, Josefina Piquet i Maria Salvo (aquesta darrera té avui 93 anys). Aquestes dones van donar a conèixer el seu testimoni punyent en moltes xerrades, sobretot per als joves.
En una entrevista a aquest diari, l'any 2007, Maria Salvo, que va haver de passar 16 anys en presons franquistes (dels 21 als 37 anys), recordava la guerra psicològica constant que van haver de suportar. “Les monges ens deien que estàvem equivocades, que érem ovelles esgarriades, descregudes, que estàvem marcades, que ningú ens voldria quan sortíssim... havíem de combatre tot això.” Quan Maria Salvo va ser detinguda, el 1941, quan intentava engegar moviments antifranquistes a Madrid, va suportar dos dies seguits de tortures i 25 dies més d'interrogatoris. A la presó de les Corts, s'hi va estar dos anys, dels quals nou mesos els va passar incomunicada en una habitació, amb tres companyes més. En aquest temps, explicava que es van crear forts llaços de solidaritat que les van ajudar a tirar endavant.
Trinidad Gallego (Madrid, 1913-Barcelona, 2011), membre de Dones del 36 que havia denunciat el robatori de nens per part del franquisme, va ser detinguda i empresonada l'any 1939, junt amb la seva mare i la seva àvia de 87 anys, i enviada a la presó de Las Ventas, a Madrid. L'encarcerament de famílies senceres va ser una pràctica habitual. Segons recull la pàgina web sobre la presó de les Corts, el llibre d'entrada d'aquest centre penitenciari ratifica l'entrada de mares amb les seves filles. És el cas, per exemple, de Mercedes Dalfó, detinguda el 6 de febrer del 1939 amb les seves dues filles. Com explicaria anys a venir Trinidad Gallego, l'objectiu de la dictadura franquista era “desfer les cases de tots els que haguessin pensat d'una manera diferent”.