Els anys negres de l'economia

Malgrat els bombardejos, les instal·lacions industrials catalanes no van pas patir gaire durant la guerra, però la maquinària era el 1940 molt envellida o estava en mal estat i ja no es va poder reparar ni reemplaçar. Més mal parades havien quedat les comunicacions i les infraestructures viàries. I possiblement més desperfectes van causar les inundacions provocades per la riuada del 1940. Però el conflicte, l'exili i la repressió subsegüent van significar la pèrdua de molta mà d'obra qualificada.

Si fos possible definir la situació econòmica de la postguerra en tres paraules, aquestes serien: fam, autarquia i racionament. Tal com havien fet els règims feixistes d'Itàlia i Alemanya, el franquisme va implantar una política econòmica autàrquica de caràcter nacionalista amb afany d'autosuficiència i la pretensió de prescindir de les importacions agrícoles i industrials. Però la indústria catalana era principalment de transformació, i a més a més es va veure perjudicada un cop acabada la guerra per la falta d'electricitat i petroli, la qual cosa va afectar la producció i el transport. Així doncs, sense matèries primeres, productes energètics i maquinària renovada, i havent perdut els mercats exteriors, la indústria va entrar en una fase d'estancament que va durar fins a començament dels anys cinquanta. No va ser fins al 1953 que l'economia no va superar els índexs de producció i de renda per càpita que tenia abans del 1936.

El nou règim assignava les matèries primeres i els productes energètics per quotes, però ni la demanda catalana era considerada d'interès preferent ni els industrials catalans tenien influència sobre els assignadors, de manera que es veien obligats a adquirir molts productes en el mercat negre.

En l'àmbit agrícola, els productors estaven obligats a vendre la totalitat de la seva producció a l'Estat, que disposava de nombrosos organismes per a aquesta finalitat, com ara el Servicio Nacional del Trigo. Els preus, tant de compra com de venda, els imposava el mateix Estat, i això obligava sovint el pagès, amb risc de ser penalitzat, a amagar part de la collita per abastir la seva pròpia família, però també va provocar l'aparició d'un mercat negre on es feien transaccions a un preu molt superior al del mercat legal, fins a multiplicar per cinc l'import d'alguns productes.

La branca industrial més important a Catalunya continuava sent la tèxtil, que funcionava amb moltes dificultats per l'escassetat i la carestia de la matèria primera. I per la falta d'energia, el 1941, les filatures i la confecció només van poder treballar uns tres dies a la setmana de mitjana. Les importacions, a més a més d'estar restringides, estaven gravades per un aranzel elevat destinat a permetre l'arrelament de plantacions de cotó a Andalusia i Extremadura. La indústria catalana, doncs, va arribar a treballar amb el cotó més car del món. D'altra banda, la maquinària era molt antiga. El 1953, només el 15% de les màquines eren posteriors a la guerra i un 20% de les que funcionaven eren d'abans del 1900.

En la dècada del 1940, el volum de divises disponible era escàs, perquè s'havia exhaurit durant la Guerra Civil, i la capacitat exportadora era molt limitada per la falta d'excedents. Així doncs, les relacions comercials s'havien alterat i reduït, i s'afavorien les importacions procedents de països no aliats durant la Segona Guerra Mundial. També es va produir una caiguda de la inversió de capital estranger i no es va poder accedir a crèdits exteriors fins ja iniciada la dècada dels cinquanta. L'Estat controlava el mercat de divises, en el qual competien les empreses públiques i privades en desavantatge. Les poques empreses privades que podien exportar petites quantitats de producte havien de convertir automàticament la moneda estrangera obtinguda en pessetes, unitat que estava sobrevalorada per una convertibilitat fictícia.

La cotització de la pesseta era fixada de manera totalment arbitrària. El 1945, un dòlar cotitzava oficialment a 11,08 pessetes, però en realitat valia gairebé el doble, 21,35 pessetes, segons es canviava al mercat de Tànger.

La falta de divises tampoc no permetia un desenvolupament normal del comerç. El tancament es va fer evident, per exemple, en el trànsit de mercaderies del port de Barcelona, que el 1955 era encara un 15% inferior al del 1935. El control del comerç exterior es duia a terme concedint llicències d'exportació exclusivament a antics importadors addictes al règim, i la insuficiència de les importacions fomentava l'amiguisme i la corrupció en la concessió de llicències, l'obtenció de les quals va esdevenir el gran negoci de l'època: una part significativa del material importat era revenuda en el mercat negre. Les importacions es concentraven en la compra d'aliments i de material bèl·lic, mentre que les peticions d'importació de matèries primeres industrials com ara cotó, carbó i maquinària eren sovint denegades. L'intervencionisme sobre la indústria exigia autorització prèvia per a les inversions industrials privades, que era denegada si es considerava que el sector ja tenia prou capacitat de producció, no era “prioritari”, les matèries primeres necessàries eren insuficients o la nova empresa es volia situar en una zona ja industrialitzada. De fet, la finalitat mal dissimulada de la llei d'ordenació i defensa de la indústria era rebaixar la concentració de fàbriques i obrers en les zones menys afectes al règim, principalment Catalunya.

Les retribucions també es van reduir dràsticament. Segons l'Instituto Nacional de Estadística, el valor adquisitiu del salari al 1948 comparat amb el de 1936 representava aproximadament el 50%.