Un joc de lletres que et podia portar a la mort
Des del moment que un soldat republicà era capturat se li aplicava un protocol que marcava l'itinerari que el portaria al camp de concentració. Inicialment els presoners eren enviats als “punts de concentració” que depenien de les unitats que lluitaven al front, on eren desarmats i se'ls requisava la documentació personal. Des d'allà passaven al “punt de concentració de l'agrupació”, on se separaven els oficials, els suboficials i els soldats, i més tard eren traslladats al centre de reunió –un recinte tancat amb filferro que depenia del cos d'exèrcit–, on es feien interrogatoris massius i els presoners eren qualificats segons les unitats republicanes de procedència. Allà hi havia la primera tria, entre afectes i desafectes al règim, i posteriorment els traslladaven a un “parc de presoners”, on restaven alguns dies per completar els interrogatoris i fer una selecció definitiva abans d'enviar-los al “dipòsit de presoners de l'exèrcit”, si els militars consideraven que els detinguts retenien informació, o als camps de concentració, on tots els presoners eren qualificats i es castigava extrajudicialment qualsevol sospitós de ser desafecte al Glorioso Movimiento Nacional. En aquest aspecte, aquells que estaven marcats amb la lletra A, o sigui afecte, els calia obtenir els avals necessaris per obtenir la llibertat; els que eren qualificats d'Ad (afecte dubtós) o B (desafecte lleu) eren destinats als batallons de treballadors, i els marcats amb la C (desafecte greu) o la D (delinqüent comú) els tancaven a la presó, on havien d'afrontar un consell de guerra que els podia condemnar a la pena de mort.
El 1939, quan es va acabar la guerra, les autoritats franquistes van haver de buscar una nova utilitat als camps i així, temorenques de les pròpies lleis i del fet que alguns dels opositors retinguts poguessin sortir sense càstig, van decidir que tots aquells que estaven en llibertat condicional passarien a integrar-se en una nova classificació, BT ( batalló de treballadors), que unificava les categories Ad i B, i com unitats militaritzades es van utilitzar com a mà d'obra semiesclava per executar qualsevol feina relacionada amb la guerra, ja fos la reconstrucció d'infraestructures, des de ponts fins a carreteres, o la desactivació d'armament. El cas de Miranda de Ebro, on el camp de concentració va funcionar fins al 1947, demostra que els guanyadors parlaven de reconciliació però en realitat volien revenja i no van dubtar a utilitzar qualsevol argúcia per condemnar els que havien defensat la legalitat.
