La cruel justícia del dictador

“Soldats! Aquesta és la justícia de Franco!” Aquest és el crit que van fer els responsables d'afusellar el sindicalista anarquista i exministre d'Indústria durant la Guerra Civil Joan Peiró (1887-1942), el 24 de juliol del 1942, al camp de tir de Paterna (País Valencià), juntament amb sis membres més de la CNT. El cas de la mort de Peiró va córrer paral·lela a la del president de la Generalitat, Lluís Companys (1882-1940), dos anys abans. Va ser “l'únic sindicalista i polític de primer rang de la Catalunya republicana detingut a l'exili a França, lliurat pels nazis a les autoritats franquistes i afusellat després d'un consell de guerra singular”, segons apunten els membres de la comissió d'homenatge a Joan Peiró.

A partir del dia 1 d'abril del 1939, quan es va donar oficialment per tancada la Guerra Civil, les execucions van continuar. La dictadura franquista iniciava un llarg procés de violència física, però també econòmica, política i cultural, contra els perdedors, els que hi donaven suport, els que podien suposar un perill per al règim sorgit de l'Alzamiento Nacional o, simplement, els que eren denunciats com a antifranquistes, ho fossin o no. Era la justícia de Franco.

Gran part de les execucions i de les penes de presó d'aquests anys es van dur a terme –segons el que dictaven les lleis franquistes– mitjançant consells de guerra i judicis sumaríssims. Es calcula que entre el 1939 i el 1945 prop de quaranta mil catalans van ser jutjats per consells de guerra. Eren uns judicis amb poques garanties per al jutjat; sovint, una mena de farsa legal amb la sentència dictada d'antuvi. “La defensa en un consell de guerra no tenia gairebé res a fer, era bastant simbòlica”, apunta Casilda Güell en el llibre Lluís Companys, inèdit (L'Esfera dels Llibres).

El consell de guerra sumaríssim a Lluís Companys (el 14 d'octubre del 1940, al castell de Montjuïc) no va durar ni una hora. I no hi va declarar cap testimoni en la seva defensa. “Com en tantes i tantes víctimes del franquisme, del qual Lluís Companys esdevindria el símbol de Catalunya, s'havia realitzat un tràgic simulacre judicial”, apunta Josep Maria Solé i Sabaté en l'edició facsímil del Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya (octubre del 1940), publicada per la Generalitat de Catalunya. Se l'acusava del delicte d'adhesió a la rebel·lió militar. El fiscal en demanava la pena de mort pel seu historial republicà i catalanista i per oposar-se a l'alçament militar franquista. I encara més: “Les acusacions més difamants provenen de la Delegación Provincial de Información e Investigación de la FET i de les JONS, que calumnien greument la vida privada de Companys”, segons Casilda Güell, que destaca que també s'acusava Companys “de lladre i d'irregularitats en la seva vida matrimonial”. Una acusació, aquesta última, que Companys ni tan sols no va voler comentar durant el judici, per falsa i innoble.

Li van designar un defensor militar d'ofici, que en el seu cas va ser el capità d'artilleria Ramon de Colubí, que era un dels militars que va participar en l'alçament militar del juliol del 1936. Va argumentar la defensa en el fet que Companys havia salvat vides durant el període revolucionari, i en demanava una pena de 20 anys de presó. Durant la intervenció, el president català es va declarar totalment responsable de la seva actuació com a dirigent polític i com a president de la Generalitat, i també va dir que assumia la responsabilitat de tots els seus col·laboradors, durant i després de la guerra. Les seves últimes paraules abans d'escoltar la sentència van ser: “La història ens jutjarà a tots. Si la sentència m'és definitivament adversa, com espero, sabré morir serè i amb dignitat pels meus ideals de sempre i per Catalunya. Ah! I sense cap ombra de rancor.” El tribunal no es va fer esperar en dictar la sentència: condemna a mort. “La rapidesa de la condemna a mort ens confirma el fet que el consell de guerra no era més que un pur tràmit administratiu per dur a terme el que ja havia estat decidit molt abans per les altes esferes franquistes”, segons Casilda Güell.

L'endemà, el 15 d'octubre del 1940, a les sis del matí, un piquet format per soldats d'infanteria va afusellar Lluís Companys al fossar de Santa Eulàlia. Solé i Sabaté explica que el president va rebutjar que li embenessin els ulls i el posessin d'esquena al piquet. I abans de caure sota les bales va cridar: “Per Catalunya!” Companys és l'únic president de govern del món escollit democràticament que ha mort executat.

El consell de guerra i la mort de Companys no es van notificar. Els franquistes no volien que sortís a la llum perquè sabien que es convertiria en un mite. Però “la notícia de la seva mort va saltar censures, amenaces i silencis. A poc a poc es va conèixer la seva execució i es va estendre arreu del món. Havien matat l'home, però alhora feien néixer un mite”, apunta Solé i Sabaté.

La soledat de Companys en el consell de guerra contrasta amb el gran nombre de testimonis en la defensa que va tenir Joan Peiró, dos anys més tard. Peiró, que era vidrier de professió i va ser el gran impulsor de la Cooperativa del Forn del Vidre de Mataró, va ser un dirigent anarcosindicalista que va exercir de ministre, concretament de ministre d'Indústria, durant la guerra. Exiliat a França, la Gestapo alemanya el va capturar i el va entregar a les autoritats franquistes. A València, el van jutjar per adhesió a la rebel·lió, després de negar-se a acceptar les ofertes de col·laboració amb els sindicats verticals del règim franquista. En el seu cas, molts testimonis, entre els quals hi havia militars, falangistes, religiosos, jutges, empresaris i gent de dretes, van declarar a favor seu. Unes declaracions de descàrrega que no van servir de res, ja que, com en tants altres casos, la sentència de mort ja estava dictada.