La finta a la censura implacable

El poder a Espanya sempre ha vist de mal ull allò que qüestioni la seva granítica unitat. Per exemple, ja el 1801 la Instrucción para el arreglo de teatros y compañías cómicas fuera de la Corte prohibia cap funció que no fos en castellà: “En cap teatre d'Espanya es podran representar, cantar ni ballar les peces que no siguin en llengua castellana, i actuades per actors i actrius nacionals.” Luys Santa Marina a España y Cataluña (1939)advertia: “Ya lo hemos padecido. Se empezó con juegos florales, y sardanas, y se ha terminado inmolando juventudes en el Ebro. Y esto no puede volver.”El poder, habitual diana de les produccions culturals (siguin en poemes, obres de teatre o cinema), també és gelós de controlar qualsevol expressió que el qüestioni. Per exemple, Primo de Rivera va intentar posar portes al camp imposant una fèrria censura en totes les publicacions per por a les idees perilloses que es poguessin propagar. El general va donar carta verda als llibres de més de 200 pàgines, convençut que les classes populars no hi accedirien pel preu i pel grau d'analfabetisme. Evidentment, es va equivocar...

El franquisme va mantenir la sabuda censura d'altres poders reaccionaris. Ja el 29 d'abril del 1938 el govern de Burgos prescrivia la censura prèvia per anul·lar aquelles expressions atenent a raons “d'índole doctrinal” amb el que es podia considerar l'ús de les llengües diferents al castellà. En realitat, el català va tenir diferents vares de mesurar depenent d'on apareixien les publicacions. A Mallorca, terreny dominat pel feixisme des de principi de la Guerra Civil, hi va haver una relativa tolerància que contrasta amb la contundència al Principat. I és que Franco en plena Guerra Civil havia declarat: “En cuanto a la suerte futura de Cataluña, hemos de decir que ésta es precisamente una de las causas fundamentales de nuestro levantamiento. Si abandonásemos Cataluña a su propio destino, llegaría a ser un grave peligro para la integridad de la patria” I també: “El carácter de cada región será respetado, pero sin perjuicio para la unidad nacional, que la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano, y una sola personalidad, la española.” Quedava prou clar l'arraconament de la cultura catalana. El governador civil de Barcelona, González Oliveros, parlava obertament de “reespanyolitzar” Catalunya, un terme que avui torna a sonar en boca del ministre de Cultura, Educació i Esports, salvant (esperem) les distàncies.

Eixí, al març del 1939, es va ordenar als editors catalans que remetessin una llista dels llibres editats des del 1936 per sotmetre'ls a la nova legalitat. La Cambra Oficial del Llibre de Barcelona es va encarregar de remetre a les llibreries les llistes oficials dels noms prohibits fossin de manera definitiva o provisional (es tractava de llibres no polítics escrits per autors considerats enemics del moviment feixista). Per a la revista Destino, que va reaparèixer el juny del 39, el 26 de gener (data que les tropes franquistes van ocupar Barcelona) suposava “la mort del catalanisme”i la fi del “problema català”. Joan Teixidor, que havia debutat com a poeta durant la República, es va incorporar a la revista Destino, on faria apologia de la censura: “Hi ha censura a Espanya. Ho proclamem amb goig., porque estamos convencidos de que toda actividad ha de ser dirigida, con rigidez y dulces estructuras, a la consecución de ideales y principios”

Respecte d'aquesta retallada, la posició dels intel·lectuals catalans és prou ambigua. L'estudiós Joan Samsó estableix una escala: els afectes al discurs del règim d'Unidad e Imperio (amb exemples, com Joan Estelrich, Ignasi Agustí i Carles Sentís) L'historiador Francesc Vilanova aclareix a Una burgesia catalana sense ànima. El franquisme i la traïció catalana que aquests ja tenien aquesta actitud en plena República, i no com a conseqüència de les circumstàncies revolucionàries; els pragmàtics, que consideraven que calia continuar escrivint encara que fos en castellà (Josep Pla, Carles Soldevila o Víctor Català), i els que es van imposar una llei del silenci, negant-se a acceptar cap ordre del dictador (Carles Riba o Ferran Soldevila). Aquests autors anirien modificant la seva adscripció en relació amb els favors o desenganys que els ocasionés la censura. Finalment, també hi ha un altre grup d'autors que van emprendre l'exili i que, fora de Catalunya, continuaven escrivint en català i impulsant, per exemple, Jocs Florals (que el 1957 l'alcalde Porcioles recuperaria, finalment, a Barcelona). En xifres, el 1936 es van publicar 865 títols en català. La xifra no es recuperaria fins al 1977. Entre el 1939 i el 1943 només es van publicar 99 títols al Principat en total,i encara molts de clandestins. El 1944 i 1945, 40 cada any i 66 el 1946 i 1947. Però es mantenia la voluntat que la població perdés l'hàbit de lectura en català. Els editors no tenien els mecanismes per donar a conèixer les novetats, fins als anys cinquanta, pràcticament. La Fira de Santa Llúcia arrencaria el 1953. M. Aurèlia Capmany sentenciaria, més tard, tot fent referència al segle XVIII: “El país renaixia, en castellà, però renaixia. En llengua castellana, desagreujada, naturalment, car en llengua castellana també s'havien anunciat heretgies.”

El primer impacte de la dictadura amb la cultura catalana va ser el més contundent. Ja el 1938, en l'entrada a les terres de Lleida va anar imposant la prohibició del català en la vida social i religiosa. Només es permetia en l'àmbit privat i familiar. Durant aquella època, el català només respirava en els llibres i periòdics publicats a l'exili o a la Catalunya del Nord, pràcticament. La cultura catalana es va arraconar a una clandestinitat que seria ferma davant la voluntat del genocidi cultural del poder franquista. Les puntuals aparicions del català eren amb un Verdaguer volgudament prefabrià, per donar una imatge de llengua arcaica, morta. Franco es va capficar en els llibres d'història, filosofia i novel·la però va deixar alliberada la poesia. Això va permetre el batec de la continuïtat cultural, segons Josep Carner.

La censura a la llengua i als ideals democràtics s'aniria estovant amb els anys. També la bel·ligerància de la intel·lectualitat que va optar per suportar l'exili interior. Les raons de política exterior (els fidels de la República confiaven que la caiguda de Hitler provocaria l'esfondrament també de Franco) van fer que anessin variant els límits, si més no aparentment: el franquisme havia de mostrar una teòrica obertura a la diferència, i Europa i els Estats Units permetien la supervivència del règim, cosa que obligava a prendre noves actituds dels autors més radicals i alhora de les noves generacions que confiaven en provocar el canvi a partir de les escletxes franquistes a la llibertat d'expressió.

A partir del 1945, es va iniciar la temporada de l'escletxa, precedida pel centenari de Verdaguer (tot i així, aquest centenari es viuria de manera antagònica a l'exili, on el presentaven com a “poeta nacional de Catalunya” quan Franco l'havia instituït com a “poeta èpic espanyol”). El franquisme també miraria d'apropiar-se de noms com Adrià Gual i, entre els contemporanis, Salvador Espriu. Però no apropaven posicions. Un bon exemple va ser l'enterrament de Pompeu Fabra. La policia va controlar amb un ampli dispositiu el sepeli; no es va permetre publicar cap esquela i també es va censurar un article a Destino. I això perquè l'any anterior Pompeu Fabra va rebre un homenatge a Prades de Conflent amb què s'agraïa la seva labor per “la consagració universal i pública d'una llengua”.

Ressorts a la societat

La societat, que majoritàriament assumia els primers anys el discurs franquista (amb visites il·lustres i propagandístiques com la del ministre de Governació Ramón Serrano Suñer i rebent com a alliberador el comte Ciano, representant de Mussolini, els mateixos que els haurien bombardejat amb mala fe), aniria interessant-se per les tertúlies literàries catalanes, insuflades per l'aire de clandestí. Tot i així, les valentes i revisades edicions en català patirien d'un públic adormit.