Catalans contra el nazisme

“Desenes de milers de catalans viuen anys atzarosos arran de la Segona Guerra Mundial. Els trobem als més diversos fronts, als països ocupats pels nazis, als camps de concentració i extermini, a les ciutats bombardejades, a les fàbriques traslladades a Sibèria, a les obres del mur de l'Atlàntic...” Així comença la seva narració el periodista i escriptor Daniel Arasa a Els catalans de Churchill (1990, Curial Edicions). Carles Sentís, en el seu pròleg, introdueix el tema: “Perquè la sortida dels combatents –o no combatents– republicans espanyols va ser, com l'acolliment, molt caòtic i cruel, es va fer difícil, des del 1939, saber on anaven a parar els uns i els altres, sobretot quan al començament de l'exili sobtadament va esclatar, el setembre del mateix 1939, la Segona Guerra Mundial.” A poc a poc, per sota de l'ofensiva alemanya “sorgeixen les resistències i els agents i és en aquest punt quan apareixen catalans de nom i cognom que juguen importants papers”.

Els catalans van ser presents en batalles de nom inesborrable: Montecassino, Normandia, les Ardenes... Van ser a peu de trinxera o aviadors, mariners i membres de la resistència francesa. Per què van participar en la guerra? Les motivacions són diverses. Hi ha una part que ho va fer moguda pels seus ideals: la guerra mundial continuava essent una reivindicació de la democràcia com ho havia estat la Guerra Civil. D'altres s'hi van trobar immersos. I fins i tot hi ha qui va saber aprofitar el moment per fer negocis. És difícil saber amb exactitud el nombre de lluitadors catalans. Segons els càlculs que es recullen a 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial, també d'Arasa, sí que es pot aventurar que la presència catalana va ser superior a la d'altres exiliats en el cas de l'exèrcit francès, l'exèrcit britànic i als camps de concentració.

A primera línia

Els primers enfrontaments bèl·lics en què van participar soldats catalans van ser a Narvik (Noruega), a Dunkerque i a la frontera francobelga. I les primeres referències sobre l'adscripció de catalans a les forces britàniques daten de principi del 1940, quan una companyia de treball d'espanyols mobilitzats a França va ser assignada al cos expedicionari britànic. Era la 185a companyia de Prestataires Militaires Étrangers. Amb aquestes unitats els francesos havien trobat la manera de donar sortida a l'allau de refugiats que havia arribat al seu país el 1939. És clar que aquestes unitats de treballadors militaritzats les formaven persones de diferents països. El cas és, però, que la majoria procedien de l'Estat espanyol. Aquests treballadors podien construir fortificacions o treballar al camp o la fàbrica; les funcions eren molt diverses. Quan els britànics van necessitar personal de suport per a les unitats de combat, França va cedir aquests treballadors. Emili Borràs, valencià, recorda: “Ens sentíem molt feliços, perquè ens tractaven molt millor que els francesos. Menjàvem bé, dormíem en lliteres...” L'alegria es va acabar quan els britànics es van reembarcar. Allò va ser un campi qui pugui per fugir de la bota del Reich. Posem un exemple. Quan va començar l'ofensiva alemanya, a la zona fronterera entre França i Bèlgica es calcula que hi havia uns vuit mil homes de l'Estat espanyol, uns dos mil catalans. Les avançades i reculades fan que seguir-los els passos sigui una odissea. El cas és, però, que la derrota de França va provocar una nova allau de fugitius, ara cap a Anglaterra. Ja fos per salvar la pell, ja fos per continuar lluitant contra el feixisme, entre aquests homes hi havia molts catalans. D'entre els que van arribar al Regne Unit a mitjan 1940, el bloc més uniforme és el dels que estaven amb la legió estrangera francesa, i que van participar en la batalla de Narvik. Bona part d'ells acabarien en les files britàniques. No tots els que van acabar a Anglaterra provenien de França. Un altre punt de fuga va ser el nord d'Àfrica... És el cas, per exemple, de Pau Gilabert, que es va escapar d'un camp de concentració francès. Ell i altres companys van robar una barca i van arribar fins a Gibraltar i d'allí a Anglaterra. Tot i que molts exiliats van formar part d'unitats britàniques a la guerra, només una va ser reconeguda oficialment: la Number One Spanish Company. Fins aquí, i només una pinzellada, pel que fa a l'oficialitat militar de la participació contra el nazisme.

La lluita va adquirir tonalitats molt diverses, més enllà de la trinxera. Per exemple, en la resistència. Entre els primers resistents a l'ocupació alemanya de França es troben els noms de dos germans: Josep i Conrad Miret. Josep Miret, entre altres responsabilitats tenia la de ser membre del comitè executiu del PSUC. A França va ser el cap polític i organitzador de la resistència espanyola a la zona ocupada. Amb altres companys va redactar el manifest Derrota-combate-revolución, l'agost del 1940, en el qual feien una crida als antifeixistes per plantar cara als nazis. Va ser detingut el 1942 en una batuda de la policia francesa i la Gestapo. Va ser deportat a Mauthausen el 1943, i més tard enviat a Schwechat i Flörissdorf, on va ser ferit en un bombardeig aliat i rematat d'un tret per un soldat alemany. El seu germà Conrad, cap dels grups armats de diverses nacionalitats organitzats per la MOI, Main d'Oeuvre Inmigrée, va ser detingut i mort el 1942.

Milers de noms anònims. D'altres de coneguts. Periodistes, com Josep Manyé, que treballava a la BBC. Aviadors, com Josep Maria Carreras, que va entrenar altres pilots i va provar molts avions. Espies, com Joan Pujol, Garbo... Els metges catalans, com Josep Trueta. I homes que van poder aportar el testimoni gràfic de l'horror de Mauthausen: Francesc Boix i Antoni Garcia. Ells van obtenir al laboratori del camp els clixés i fotografies que serien una prova històrica del genocidi.