“Sóc a Udarnik, sense menjar, sense res...”
El càlcul de soldats de l'Estat que van participar en la División Azul és de 47.000, comptant els relleus. Pel que fa a la participació catalana, no va tenir el mateix pes que a d'altres punts de l'Estat, com és el cas de Madrid. La invasió alemanya de l'URSS, el juny del 1941, no va provocar un esclat d'alegria a Barcelona. Sobre això, diu Daniel Arasa, a 50 històries catalanes de la Segona Guerra Mundial: “No va ser solament pel caràcter català, sinó també pel fet que els nuclis radicalment falangistes eren molt menys nombrosos a Catalunya, el territori globalment més proaliat d'Espanya.” Tot i així, hi va haver incorporacions catalanes quan es va obrir el reclutament per formar part de la División Azul. Els soldats van marxar cap a Rússia el 21 d'agost; només havien rebut un mes d'instrucció. L'ordre i la disciplina, explica Arasa recollint testimonis catalans i alemanys, no eren el punt fort de la División Azul, i això treia de polleguera els comandaments alemanys: “Antics divisionaris catalans reconeixen que sovint semblaven una caravana de nòmades: hi havia qui portava una gallina penjada al fusell, un altre que havia substituït el casc militar per un barret de pagès.” Més enllà de la seva eficiència, hi ha testimonis, també del bàndol contrari –entre ells, també catalans–, que mantenen que aquells soldats, sense oblidar el context brutal, “van adoptar un comportament humà amb la població, fet no gaire freqüent, sobretot al front de l'est”.
Jordi Mercadal havia sortit de Barcelona el 7 de juliol del 1941 amb altres soldats de la División Azul, i va morir el Nadal del mateix any, en un punt del front del riu Volkhov. Portava un diari en el que descriu les lluites, el desànim i també l'esperança. Un dia de relativa calma, l'alferes va escriure: “La meva situació és curiosa. Sóc a Udarnik, sense possessions, sense ajudant, sense menjar, sense res. Em van dir que a mitjan febrer em donaran el passaport per tal que vagi a Espanya a una acadèmia militar. Ja ho veurem. Sembla que la notícia ha influït en el meu estat d'ànim, perquè ara em sento més content i a vegades fins i tot canto...” Tot plegat, però, va ser un fracàs. Amb paraules del barceloní Luis Romero: “Jo vaig veure arribar alguns dels supervivents a les nostres línies. [...] L'edat d'aquells homes anava dels 18 als 30 anys: semblaven vells. Els vam veure arribar entre la boira, indiferents ja al perill i al cansament...” Entre molts divisionaris hi ha la convicció que aquell gros de soldats van servir per acontentar Hitler i no demanar més participació a Franco.
