De quan Barcelona era nazi

Viatgem en el temps, 72 anys enrere. Som a la Barcelona de la postguerra. Com és habitual d'ençà de la victòria franquista, la presència de banderes alemanyes amb la creu gammada és habitual en molts indrets de la ciutat. Avui, però, 20 d'abril del 1942, la simbologia nazi és més ostensible que altres dies. Hi ha un motiu, però. Se celebra el 53è aniversari d'Adolf Hitler, i la ciutat s'ha engalanat per a l'ocasió. Al teatre Coliseum, la comunitat alemanya de Barcelona ultima els preparatius de la gran festa d'aquesta nit. La sala està decorada amb immenses banderes amb grans esvàstiques, acompanyades de banderes espanyoles i italianes. Al bell mig de l'escenari, un gran bust del Führer presidirà les celebracions. L'èxit de la convocatòria farà que l'any següent la festa es traslladi al Palau de la Música, on un retrat gegant de Hitler causarà una gran sensació. Hi assistixen els membres de la col·lectivitat alemanya de Catalunya, incloent-hi el cònsol general d'Alemanya a Barcelona i el cap de les Joventuts Hitlerianes a Espanya. Els acompanyen delegats del fascio italià i una nodrida representació de la Falange i de les JONS, encapçalades per un català: Martí de Riquer. La Vanguardia del 22 d'abril en farà una ressenya, alhora que destacarà les virtuts de l'homenatjat: “De tant en tant –un cop cada molts anys, segles en alguns casos– el món produeix homes de tan enorme talla que, per la seva acció personal, el seu poble i el món experimenten una alteració profunda.” El mateix diari transcriurà el discurs del cap del Partit Nazi a Espanya, Hans Thomsen, que destacarà l'estreta col·laboració entre alemanys, espanyols i italians: “Tots ells lluiten pel mateix fi: per la destrucció dels enemics de la nova Europa que naixerà de la victòria obtinguda sobre el bolxevisme i el judaisme.”

La Catalunya feixista

L'episodi de la celebració de l'aniversari de Hitler no va ser pas un cas aïllat a la Catalunya de la postguerra. La victòria franquista va dur Barcelona i la resta del país a viure un procés actiu de propaganda a favor de les idees del nazisme alemany i el feixisme italià, els miralls del nou règim de Franco.

Paral·lelament als esforços del franquisme per equiparar-se ideològicament a Alemanya i Itàlia, durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va desenvolupar a Barcelona una intensa tasca d'espionatge i propaganda destinada a nazificar la nombrosa colònia alemanya de la ciutat, amb la complicitat activa de les autoritats locals.

Les visites de jerarques nazis a Barcelona eren habitual. El mateix Heinrich Himmler va visitar Catalunya el mateix dia que Franco i Hitler es trobaven a Hendaia. Va pujar a Montserrat per comprovar si la muntanya catalana podia ser el Montsalvat wagnerià que ocultés el Sant Greal.

També els feixistes italians eren motiu d'admiració i propaganda a Barcelona. El comte Galeazzo Ciano, el gendre de Mussolini i ministre d'Afers Exteriors d'Il Duce, per exemple, va ser objecte de nombroses atencions durant la seva visita a Barcelona. La foto de Ciano i Serrano Suñer amb la mà dreta alçada al pati del Tarongers del Palau de la Generalitat (aleshores seu de la Diputació de Barcelona) encara avui provoca un cert esglai.

El dissabte 22 de novembre del 1941, autoritats locals i el cònsol alemany inauguraven a la Diagonal de Barcelona un monòlit (retirat el 1980) d'homenatge als nou aviadors alemanys de la legió Còndor caiguts durant la campanya de Catalunya, davant d'una nombrosa delegació de les Joventuts Hitlerianes locals i de la Falange i les JONS. L'agost del mateix any, el cònsol havia inaugurat un altre monòlit a la ciutat de Mollet, que va descriure com “una de les moltes làpides disseminades per tot el territori espanyol”. Un mes abans, els voluntaris de la División Azul havien començat a mobilitzar-se cap al front rus per enfrontar-se a l'exèrcit soviètic de Stalin.

Qualsevol excusa era vàlida per exaltar els valors del nazisme i el feixisme a Barcelona, una ciutat que calia “reeducar” després del període republicà. L'anomenada Exposición del libro alemán, per exemple, va servir per omplir el paranimf de la Universitat de Barcelona de parafernàlia nazi, amb una mida absolutament desproporcionada en relació amb l'objecte de la mostra: el llibre.

La desfeta de Mussolini i la posterior derrota nazi van deixar el franquisme sense els seus principals referents ideològics, i el dictador va saber fer un triple salt mortal i caure dempeus com a aliat dels nord-americans en el nou escenari de la guerra freda. Tot i amb això, hom pot dir que durant el primer lustre de la dècada dels quaranta del segle XX Barcelona va ser una ciutat nazi, almenys pel que fa a la seva cara visible. Els derrotats, d'altra banda, continuarien el seu llarg exili interior i exterior durant gairebé 40 anys més.