La ‘nova' premsa

El 27 de gener de 1939, l'endemà de la caiguda de Barcelona,a la portada de La Vanguardia s'hi llegeix: “Por hoy, borremos el pasado. Es la hora del júbilo primero y la hora de incorporarnos, con la máxima buena voluntad, a la obra ingente de reconstrucción que lleva a cabo el glorioso Ejército Nacional. A su servicio estamos, como un soldado más, dispuestos a ocupar el puesto que se nos designe.”

Esborrar el passat. Així ho recull l'historiador i periodista Jaume Guillamet, en el llibre Premsa, franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995), quan escriu que “com una manera d'esborrar de la història del diari els trenta mesos de la guerra civil” va recular del 23.357 (número de l'última edició de La Vanguardia republicana) al 22.575 (primer número de La Vanguardia Espanyola). El diari de Carlos Godó Valls, la tercera generació de la nissaga quan va recuperar el control del diari, a més d'esborrar la guerra de la numeració del diari va acceptar la modificació del nom de sempre. Jaume Guillamet recorda que serà La Vanguardia Española “el símbol periodístic més visible del nou règim”

La llarga nit del franquisme porta un dels períodes més grisos per als diaris i per als periodistes. El nou règim confisca les instal·lacions i els antics tallers serveixen per imprimir noves capçaleres: A Tarragona, Diario Español, des del 17 de gener de 1939; a les comarques gironines, El Pirineo –que es va publicar des del 17 d'abril del 1939 fins al 29 de desembre del 1942– i després va ser substituït per Los Sitios, aparegut l'1 de gener de 1943. Aquests tres nous diaris de Lleida, Tarragona i Girona formarien part d'una única empresa de premsa oficial que tenia la seva pròpia agència de notícies, contractava el personal i nomenava els directors des de Madrid, tot depenent directament a cada província del governador civil i cap provincial del Movimiento. D'aquesta manera, el franquisme s'assegurava tenir diaris oficials a les tres capitals catalanes. A més, també reconverteix iniciatives locals en publicacions de diferents periodicitats a ciutats com ara Terrassa, Mataró, Manresa, Igualada i Sabadell.

A Barcelona, neix Solidaridad Nacional, aprofitant les instal·lacions confiscades de Solidarid Obrera, i que no “serà mai un diari important”, segons escriu Jaume Guillamet. El Movimiento crea un segon diari a Barcelona, “poc rellevant també”: La Prensa, que va néixer com a vespertí el 28 de maig de 1941. Guillamet assenyala que “l'aportació més destacada d'aquest segon diari falangista a la premsa espanyola és indirecta: el seu primer director, Antonio Sánchez Gómez, va crear tres anys més tard el setmanari ¡Hola!,” que encara ara és referència de la premsa del cor.

El franquisme suposa una nova oportunitat per a la premsa de dretes. És així que la reaparició de La Vanguardia i El Noticiero Universal es va fer sense problemes, ja que “eren dos diaris d'empresa, de difusió elevada i d'acreditat conservadorisme, els propietaris dels quals s'havien afanyat a fugir i adherir-se a l'alçament militar”. Més complicades van ser les reaparicions d'El Correo Catalán i del Diario de Barcelona, completant així la reestructuració de la premsa de Barcelona. Els directors, imposats pel règim. Luis de Galinsoga, un dels més encesos apologistes de Franco, serà el nou director de La Vanguardia Española. Va dirigir el diari amb mà de ferro durant 20 anys, del 1939 al 1960, quan se'l va fer cessar per posar fi a l'afer Galinsoga i que va significar un tomb de la capçalera de Godó.

El nou escenari periodístic de la postguerra a Catalunya té poc a veure amb el que la premsa catalana havia estat. El 18 de juliol del 1936 hi havia divuit diaris, set dels quals en català. I serà La Vanguardia Española la que “regnarà entre els vells diaris de dretes reapareguts a Barcelona i una xarxa de diaris falangistes practicant un fraccionament territorial de Catalunya”. En la seva crònica, l'historiador de la premsa Jaume Guillamet destaca que hi haurà diferències entre la capital i les comarques: “Si, a Barcelona, la pervivència de la premsa privada i dels vells diaris de dretes havien deixat en una posició marginal la premsa oficial, a les principals ciutats catalanes el canvi de la premsa havia estat molt profund.” Només sis de les altres catorze ciutats que en diversos moments havien tingut diaris propis en continuaven tenint, però en cap cas no hi havia continuïtat amb la tradició periodística si no era pel resultat de les confiscacions o pels escassos periodistes que s'havien adaptat i sobreviscut.

La premsa comarcal es va substituir per una nova premsa d'estricta obediència oficial. Paral·lelament havien sorgit noves publicacions catòliques, “que aviat van acollir els sectors més inquiets de la vida local, com una mena de contrapunt a la premsa oficial del Movimiento”. La premsa parroquial serà la que ampliarà l'ús del català.

La petja del franquisme als diaris s'allarga durant els 28 anys en què va estar vigent la llei de premsa del 22 d'abril de 1938, substituïda el 1966 per la llei de premsa i impremta, que segons Guillamet va significar per als periodistes deu anys de “llibertat vigilada”. La llei del 1938, en canvi, era una llei de guerra “d'esperit totalitari i abominava expressament el concepte de quart poder”. No és només que el franquisme autoritzés la publicació de periòdics addictes, sinó que va imposar un intervencionisme contundent amb la creació del Servicio Nacional de Prensa, un ens que regulava tant el nombre de pàgines com la designació del personal directiu, la reglamentació del periodista i, finalment, la censura. Per Jaume Guillamet, la censura no va ser sinó la part més visible del sistema.