Societat

La premsa esborrada

El franquisme va esclafar qualsevol rastre del periodisme català d'or: una rastellera de firmes i de capçaleres dels anys trenta que la guerra i la dictadura van silenciar

Hi va haver una tirallonga de periodistes i de capçaleres de premsa en català que van fer eclosió durant la Segona República. Eren diaris nacionals, esportius, satírics, setmanaris culturals, de tall modern i desacomplexat, on escrivien les millors plomes del país, on el periodisme català va viure l'època d'or. Periodistes i diaris catalans van fregar aquells anys la plena normalitat. A les pàgines del diari La Publicitat, principal òrgan del catalanisme intel·lectual, es podien trobar Pompeu Fabra, Carles Riba, Josep Pla, Carles Sentís, J.V. Foix, Antoni Rovira i Virgili, Ferran Soldevila o Josep Maria de Sagarra.

Però això no quedava aquí. Al setmanari Mirador es podia llegir la secció L'Aperitiu de Sagarra, els reportatges de Josep Maria Planes, Andreu Avel·lí Artís, Jaume Passarell o Carles Sentís; les crítiques d'espectacles de C.A. Jordana o Sebastià Gasch, o els articles especials de Gaziel, Eugeni Xammar, Marcel·lí Domingo i Rovira i Virgili. Fundat per Amadeu Hurtado i dirigit per Manuel Brunet i Just Cabot (aquest, que havia estat redactor en cap a La Publicitat, n'era l'ànima), Mirador va tenir una clara vocació europea.

Tot i que els tiratges eren dominats pel castellà (La Vanguardia, El Día Gráfico, El Noticiero Universal o El Diluvio), la premsa en català agafava embranzida. També la premsa local i comarcal, com mostra
la llista inacabable de capçaleres que recullen Joan Torrent i Rafael Tasis a Història de la premsa catalana. N'hi ha, com L'Autonomista, diari gironí republicà federalista, que amb l'empenta
de la Segona República
es catalanitzen completament.

Malgrat la convulsió de l'època, la forta tradició satírica de la premsa catalana –amb exponents com L'Esquella de la Torratxa (dirigida per Lluís Capdevila)– va continuar als anys trenta, amb l'aparició d'El Be Negre. Aquest va ser un emblemàtic setmanari satíric comandat per Planes, que el 1934 escriuria a La Publicitat una sèrie de reportatges d'investigació, “Els gàngsters de Barcelona” i “L'organització de l'anarquisme a Catalunya i a Espanya”, on denunciava la criminalitat d'alguns elements de la FAI. A més, El Be Negre tenia una important nòmina de dibuixants, que és l'altre col·lectiu que patirà de valent la repressió franquista. Van dibuixar per aquest setmanari Àngel Ferran (que n'era redactor principal), Avel·lí Artís-Gener, Valentí Castanys, Joan Cortès o Feliu Elies Apa.

Si en lloc de la ironia, la mordacitat i la mala bava abocades a cabassos a El Be Negre, preferien estar al cas dels esports, podien triar i remenar entre una bona renglera de diaris esportius en català. Entre aquests, La Rambla, el diari fundat per Josep Sunyol (el president del Barça afusellat), que lluïa el subtítol republicà i de plena modernitat “Esport i ciutadania”. Una prova més que esport, cultura i modernitat aleshores no anaven renyits la donava el periodista i poeta Carles Sindreu a les pàgines de L'Esport Català, on va publicar un seguit de cal·ligrames sobre el tennis.

Un altre cul d'en Jaumet, sobretot pel que fa al periodisme d'investigació, va ser Irene Polo, una dona pionera que va fer reportatges de denúncia social i d'alerta política a Imatges, La Humanitat, La Rambla, L'Opinió, L'Instant i Última Hora. A aquest nom cal afegir-hi el de María Luz Morales, una periodista gallega instal·lada a Barcelona que durant la guerra va ser directora de La Vanguardia, aleshores decomissada. Abans ja havia fet trajectòria en aquest mateix diari i a El Sol. Alguns d'aquests noms s'han recuperat d'una manera engrunada gràcies als llibres que recullen els seus articles, cartes o memòries. Alguns són una lliçó magistral d'estil o del que ara en diuen periodisme compromès. És el cas d'Eugeni Xammar, Irene Polo, Just Cabot, Domènec de Bellmunt, Paco Madrid i Josep Maria Planes, dels quals es pot trobar “obra” publicada.

Amb la guerra, moltes capçaleres són confiscades per comunistes i anarquistes i algunes tanquen. Amb la dictadura, la premsa en català queda prohibida i, llevat d'intents de reaparició a l'exili (com L'Humanitat, l'òrgan d'ERC, després dirigit per Emili Vigo), això significarà el seu escapçament, sense solució de continuïtat en la tradició periodística. La Veu, La Publicitat, L'Opinió, La Nau, El Matí, L'Esquella de la Torratxa i tants d'altres quedaran sepultats en el temps. Més o menys com els professionals. Planes és assassinat el juliol del 1936 per escamots de la FAI. Just Cabot, com molts altres periodistes, marxa a l'exili, i en no poder escriure en llibertat en català, opta pel silenci. Irene Polo, exiliada a Buenos Aires, se suïcida el 1942. María Luz Morales pateix la presó i tornarà a fer de periodista sota pseudònim. Alguns, com Sentís o Pla, s'adapten inicialment al franquisme. Però la majoria de noms formen la trista alineació titular d'un magnífic periodisme silenciat que només el compromís d'alguns editors –intrèpids i audaços– i de nous lectors ha tret de l'oblit.


L'inici de la dictadura


Capítol 92



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.