El port d'Alacant, porta de l'exili
L'últim territori lleial a la República es va convertir en una ratonera per als milers de republicans que no van poder embarcar en els vaixells que els havien d'evacuar
a mercè de l'enemic
de la seua capacitat
Milers d'homes i dones de tot l'Estat espanyol van arribar els últims dies del mes de març del 1939 a Alacant. Tots ells compartien una mateixa esperança: poder embarcar-se en algun dels vaixells que, segons s'havia anant informant i s'havia fet córrer amb el boca-orella, els traslladaria cap a l'exili i que els permetria escapar del terror que s'aveïnava amb la imminent victòria del bàndol franquista.
Després de la batalla de l'Ebre, i el pacte de Munic, en què es va consagrar la política inhibitòria dels països democràtics davant l'avançament del feixisme i el nazisme, el govern republicà va tractar d'aconseguir una mediació internacional que permetera una pau honrosa. A final del febrer del 1939, la caiguda de Catalunya, la dimissió del president Manuel Azaña, la fugida de la flota republicana des de Cartagena al port tunisià de Bizerta –el 5 de març amb més de quatre mil marins– i la creació del Consell Nacional de Defensa en Madrid, van precipitar els esdeveniments i deixaren l'Espanya republicana dividida i inerme davant l'embat enemic.
Perduda tota la confiança en la victòria, els combatents republicans es van desplaçar cap al litoral mediterrani, on les tropes feixistes encara no havien aconseguit imposar-se i des d'on confiaven poder fugir a través de la mar. Des del port alacantí i al llarg del mes de març van aconseguir salpar el Wínnipeg i el Marionga en la primera setmana de març, amb un nombre indeterminat d'exiliats. El 12 de març ho va fer el Ronwyn amb 716 passatgers. El 19 de març va salpar d'Alacant l'African, un carboner anglès que va arribar al port d'Orà amb 859 persones a bord. Tots aquests vaixells pertanyien a la France Navigation i la Mid. Atlantic Co., navilieres amb les quals el govern de Negrín tenia firmats contractes per a l'aprovisionament de la zona republicana. Així consta en la nombrosa documentació existent de l'època. També està constatat, però és més difícil de quantificar, la partida de nombrosos pesquers des dels ports del Campello, la Vilajoiosa, Santa Pola i Torrevella.
El mític ‘Stanbrook'
Però d'entre totes aquestes naus, la història reservava un lloc especial per al vaixell que va transportar des del port d'Alacant els últims exiliats: “L'Stanbrook, un vaixell mític en la memòria dels exiliats espanyols”, tal com descriu l'historiador Juan Martínez Leal, en la Revista d'Historia Contemporània, 4 del 2005. Comandat per qui alguns han qualificat d'heroi, Archibald Dickson, l'Stanbrook era un xicotet vaixell de càrrega de carbó, de 1.383 tones, 70 metres de llarg i 10 metres d'ample. Construït el 1909 per la Tyne Iron Shipbuilding de Newcastle i restaurat el 1937, l'embarcació ja havia fet diversos viatges per ajudar la República. El seu últim viatge des d'Alacant va ser noliejat per la Federació Provincial Socialista Alacantina, gràcies a les gestions del socialista Rodolfo Llopis.
La historiografia i nombrosos testimonis han atribuït al capità de l'Stanbrook la humanitària decisió de deixar pujar tothom al vaixell fins al límit de la seua capacitat. No resulta difícil imaginar les escenes de pànic, de plors, de crits, de lluita per aconseguir imposar-se entre l'allau de persones que es concentraven al port alacantí tractant de pujar a l'Stanbrook, mentre la presència dels falangistes prenia cos a les principals institucions de la ciutat.
El professor Leal recupera alguns testimonis que corprenen pel relat de la magnitud de la tragèdia que es vivia la nit d'aquell 28 de març al port d'Alacant. “El vaixell anava ple fins al pal major. En tots els llocs hi havia algú; a les bodegues, al pont, sobre el sostre de les cuines i les màquines; la línia de flotació estava submergida i començava a alçar-se l'àncora. Seguien arribant per milers els desesperats que no cessaven de cridar o de plorar... Els carabiners impedien l'entrada al port i per pujar a l'Stanbrook havíem d'utilitzar una maroma; jo ho vaig fer sobre els muscles d'un company.” I continua el relat de Martínez Leal. “A las 23 hores, el capità va ordenar alçar les amarres i l'Stanbrook va salpar amb un rumb desconegut per a la majoria dels passatgers.” És el moment en què “un silenci religiós unfla l'ambient. Molts sorbeixen les llàgrimes. Els ofega el record del que queda arrere: la llar estimada i els companys indefensos a l'arbitri de l'horda triomfant”. Uns tres mil passatgers van aconseguir arribar a Orà abord de l'Stanbrook per caure de nou en l'infern: els camps de refugiats.
Atrapats
Mentre el vaixell s'allunyava del port, entre dotze mil i quinze mil republicans van quedar atrapats a la ratonera en què es va convertir el port d'Alacant, esperant l'arribada de les embarcacions promeses. Es va intentar, per mediació dels cònsols d'Argentina i Cuba i els membres d'una delegació internacional, establir una zona neutral, mentre es negociava l'eixida dels refugiats. “Tot fou inútil. Fou impossible qualsevol tipus de resistència a l'entrada a la ciutat de les tropes mercenàries italianes del general Gambara que constituïen la divisió Littorio, la vesprada del 30 de març, i la mar es va convertir en una muralla infranquejable. Es va estendre la desesperació entre els atrapats al port i es van produir alguns suïcidis”, recull un escrit de la Comissió Cívica d'Alacant per la Recuperació de la Memòria Històrica.
A poc a poc i fins al matí de l'1 d'abril es va anar desallotjant l'últim territori lleial a la República i els últims homes i dones que van resistir la insurrecció feixista, ja captius, van ser afusellats i soterrats en fosses comunes. La majoria van ser empresonats i conduïts a camps de concentració.
L'inici de la dictadura
Capítol 99
