Societat
Josep Taberner Vilar
rector de sis parròquies a l'Alt Empordà
“La dimensió social ha salvat l'Església”
“Més enllà de la litúrgia el tema social és fonamental”
“Estic a favor del procés i l'Església ha de ser en aquest camí”
“Ha obert una alenada d'aire fresc”
En ‘Tàber'
Parlar de mossèn Josep Taberner sona molt formal i potser a algun figuerenc li costarà d'identificar perquè se'l coneix com a en Tàber' Ell mateix es presenta així, cosa que s'adiu molt amb el seu caràcter desenfadat i proper. És fill de Celrà i té 66 anys. En fa quaranta que el van ordenar capellà i deu i mig que és rector de l'església de Sant Pere de Figueres. Actualment, també ho és de tres parròquies més a la ciutat (la Sagrada Família, el Bon Pastor i Vilatenim) i dels pobles veïns de Pont de Molins i Llers. Va ser missioner quatre anys al Perú. Ha estat en moltes parròquies, però a Figueres és on fa més temps que hi és. Fa dos anys va escriure el llibre Celebrar el diumenge en espera de prevere, amb Gemma Curós. Està implicat a la Cate, a la Fundació Salut Empordà, a la Fundació Sant Vicenç de Paül i a la plataforma Figueres Democràcia, i durant anys ho va estar a Càritas
Com va prendre la decisió que seria capellà?
Quan tenia set o vuit anys, quan vaig començar a fer d'escolà a Celrà. Un dia el rector em va dir si volia ser el seu substitut. Jo li vaig dir que sí, com li podia haver dit que no. Amb onze anys vaig deixar el poble i vaig anar al seminari, una mica amb aquesta mateixa imatge d'en Modest Prats, que diu: “Recordo aquell nen vingut de Castelló amb el matalàs a l'esquena.” Doncs el meu pare també hi anava. Els pares tenien dubtes de si me'n sortiria i van preguntar-ho al professor, i els va dir: “Si ho vol, ho pot fer.” Una frase que vaig haver de sentir tota la vida.
Ho va tenir sempre clar...
Vaig passar una crisi d'adolescència als disset anys. Em vaig mig enamorar d'una noia i vaig estar a punt de deixar-ho. Però vaig tenir una conversa d'aquelles de pare i fill sota un presseguer. Aquell va ser un moment important en el procés. Després, en l'últim moment, a punt d'ordenar-me, em va venir la sensació de buit. Eren els anys setanta, i em plantejava entrar en una empresa en què els més joves marxaven a dotzenes. Però em vaig posar la manta al cap i m'hi vaig llançar. En el fons, la fe és un acte de tirar-se a la piscina pensant que hi haurà aigua. Diria que també hi va jugar un paper important l'escoltisme. Crec que va ser un bon moment per creure que valia la pena ser capellà i que podies fer aquest servei.
Fa quaranta anys que va ser ordenat. Un balanç?
Jo diria que un aprovat. He estat sempre una persona que he intentat complir, però tenint el amb meu criteri i la meva personalitat. De vegades he tingut conflictes amb la institució, amb la jerarquia, per ser una mica rebel. En un primer moment, quan es va crear el Fòrum Joan Alsina, hi vaig entrar, tot i que després ho vaig deixar estar. Vaig estar quatre anys al Perú. I això em va marcar molt. Aconsellaria a tots els companys capellans que visquessin l'experiència per veure el món d'una altra manera. Ajuda molt.
Fins a quin punt l'ha marcat l'etapa de missioner?
Molt. És aquella imatge que vas a salvar negritos, en aquell cas eren quetxues, i resulta que són ells els que et salven a tu. Et fan descobrir els valors des de la pobresa, la senzillesa, la humilitat. Aquells anys em van servir molt, això que hi havia un bisbat que era de l'Opus... Tot i així, em va servir per veure les possibilitats d'arribar a la gent. Et reconcilies amb una societat i un món. Ara em sembla que és el que hem de treballar. Hem d'anar a la perifèria, com diu el papa Francesc. En aquell moment, als anys vuitanta, això no era tan evident.
La dimensió social deu haver tingut un paper destacat, però en els anys de crisi econòmica deu haver estat encara més important?
Jo diria que és fonamental. A veure, has de seguir fent els batejos, les misses i els viacrucis quan convé, però aquesta dimensió social és important. Tant els anys que he estat a Càritas, que ara ja no hi sóc, com a la Fundació Sant Vicenç de Paül amb el projecte per a joves Ksameu, que està funcionant molt bé, veus situacions molt dures. Cada dia trobes gent que truca a la porta perquè no pot encendre l'estufa, ni té per a butà o per arròs. Això fereix, fa mal i fa pensar seriosament. Certament, hi ha el Tercer Món, ara he tornat de Gàmbia, però el Quart Món també és molt dur. Són gent que coneixes, que tens molt a prop. Et preguntes com pot ser quees produeixin aquestes situacions.
Diria que és fonamental?
Sí, la dimensió social és fonamental, mes enllà de la litúrgia. Penso que això és el que ens ha salvat l'Església en aquest moment. De vegades costa de dir que Càritas és una institució d'Església. Ho és i n'és el tercer peu fonamental. I en aquest moment ens salva més aquest que els altres dos, que són la litúrgia i i l'evangelització. Si no passés per la resposta social, seria una evangelització falsa, enganyosa, que només seria elitista.
El tarannà del papa Francesc portarà canvis que la societat reclama a l'Església?
Així ho espero. Abans que fos elegit ja vaig dir que tant de bo el pròxim papa fos sud-americà. Ara que fa un any que ho és, ens dóna una visió d'un papat diferent. Ha aturat el nomenament de bisbes perquè vol que facin olor d'ovella. He llegit documents on hi ha frases contundents, clares i renovadores. Que això es vegi demà passat o si triguem cinc anys a veure-ho, no ho sé... No ho resoldrà tan fàcilment. Hi ha un enquistament. Però ha portat una alenada d'aire fresc a l'Església i tant de bo que ens arribi una mica a tots i puguem respirar una mica més sense tantes cotilles.
Què creu que és el més urgent que hauria de reformar?
El que donarà més resultat serà, primer, la reforma de la cúria que s'ha embrancat a fer, i segon, i per mi fonamental, el tema d'anar a les perifèries. Un exemple és la seva anada insospitada a Lampedusa, amb aquell crit i aquell plor de “què n'has fet del teu germà?”. Va crear un interrogant seriós. També el fet que a partir d'ara els bisbes han de ser pastors i no senyors feudals. Fixa't que la Conferència Episcopal espanyola ha triat un home en aquesta línia, Ricardo Blázquez, i ens hem tret de sobre Rouco Varela, que acaba de ser notícia en el funeral de Suárez.
Què pensa de les declaracions sobre el procés català?
Ha dit coses que em sembla que són desencertadíssimes. Sense voler-lo justificar, però si només llegissis La Razón i miressis Canal 13 acabaries creient que el secessionisme català acabarà portant-nos a una guerra civil. O n'és l'instigador o acaba creient-se el que ha llegit. Hi ha un ambient a Espanya que aquest missatge ven. Però és clar, dit des de l'Església i en un acte religiós, en un funeral d'un cap de govern, és imperdonable.
Evidencia que dins l'Església hi ha un sector que pensa d'aquesta manera?
Hi ha un nucli dur que no és que diguin mentides, és que n'estan tan convençuts que falsegen la realitat. Fabulen. Estic convençut que pensen que tot s'enfonsarà. És la por de la no continuïtat d'Espanya sense Catalunya. El canguelo, també, amb perdó.
Històricament l'Església catalana ha tingut una veu diferenciada. Actualment, és així?
El ressò més alt l'ha donat l'abat de Montserrat. El nostre bisbe també va fer unes declaracions per Sant Narcís que van bastant lligades al que ha dit després l'abat de Montserrat. Certament que no tenim l'episcopat que teníem fa vint-i-cinc anys, quan hi havia un clar aire marcat pel nacionalisme i el catalanisme. En aquest moment no és així, no brilla en aquest aspecte, potser en altres, sí. En tot cas, l'episcopat no s'ha significat gaire. Faig broma dient que quan siguem independents haurem de canviar tots els bisbes de l'Església catalana.
El vam veure participar en l'organització de la Via Catalana l'any passat. Està a favor de la independència de Catalunya?
Sí. Des del 10 juliol del 2010 que tinc una bandera catalana al balcó. Després, també una estelada. Per la Via Catalana la vam treure uns dies al campanar de l'església de Sant Pere. Hi estic a favor i penso que és un camí que s'està fent amb molta dignitat, i tot i que està ple d'obstacles i perills, avança pel bon camí. L'Església ha de ser en aquest camí. Com diu l'abat de Montserrat, som persones al servei d'aquest poble. Si el poble es pronuncia per aquest costat, no només hi hem d'anar-hi perquè el poble hi va sinó que hem d'estar convençuts que aquest és el camí que ens porta cap al regne de Déu. Ha d'estar al costat del poble i el poble manifesta clarament un desig i una voluntat.
Està implicat amb Figueres Democràcia, que reivindica que deixin de passar camions per la ciutat. Ha de ser compatible ser capellà amb la implicació amb la lluita veïnal, una mica pensant en els capellans obrers?
Penso que no hauria de ser vist malament. Tot i que hi ha gent que veu malament que jo vagi a tallar la carretera pels camions. Jo tinc el meu partit que voto, això no ha de marcar la meva manera de fer i d'estar al servei de tots els feligresos. Però a cada acció que fas estàs fent política. Penso que he de ser coherent amb les meves conviccions. El que no he de ser és partidista. No vull ser limitat en la meva ciutadania. Com a ciutadà de Figueres m'he d'implicar en el procés.
Tant com per entrar en política? Perquè algun comentari hem sentit...
Si hi ha comentaris potser demostra que fa una certa por a gent que té una dimensió social i un predicament. En el fons és una trona que té un ressò. N'havia tingut més abans que ara , si vols, però crea una mena de sensació de por als polítics que volen fer de la política un ofici. No tinc cap ganes de ser polític, ni cap ganes de presentar-me a unes eleccions. A Albons ja em va passar un cop que l'alcalde em va preguntar si jo em presentava a les eleccions. Em va dir: “Digui-m'ho que jo em retiro.” D'això fa vint-i-cinc anys i encara no he penjat els hàbits. No vaig ser alcalde d'Albons ni penso ser-ho de Figueres. No vull ser polític d'ofici.
Potser ho hauria estat si no hagués estat capellà?
No m'ho he plantejat mai. Mai m'he plantejat deixar de ser capellà, per tant... Home, ja hi ha hagut personatges importants dins el món de l'Església que han estat en política.
Què pensa de la repercussió mediàtica de Teresa Forcades o Lucía Caram?
Ser mediàtic no està renyit amb ser cristià i amb ser implicat i portat el missatge de l'Evangeli. He sentit crítiques, per exemple, que Teresa Forcades quan està al Procés Constituent va vestida de monja. Potser seria més clar si anés vestida de carrer, sabent que és monja. Però és clar, fa impacte. Crida l'atenció que una monja digui tot això. No em fa mal d'orella. La Lucía Caram s'ha implicat més en l'aspecte social, no tant en el polític. El seu parlament és molt integrable dins l'Església. Diu coses que xoquen contra altres models de religioses i de cristians? Sí. Però penso que dins l'Església hi ha de tenir cabuda gent de dretes i d'esquerres, gent amb mentalitat més social i amb mentalitat menys social.
És copresident del Col·loqui Europeu de Parròquies. Quin paper hi té. Quin és l'objectiu del CEP?
Hi assisteixo des del 2001, que es va fer a Girona. L'últim que s'ha fet a Catalunya. Va ser una associació, primer només de rectors; després de capellans, i després també de laics, fa 30 anys. En la línia del Concili Vaticà II intenta posar en comú els models de parròquia d'arreu d'Europa. S'hi fa reflexió pastoral, teològica i, sobretot, social. En formen part 15 països europeus. Des del 2009 en sóc copresident europeu. Ara estem preparant el col·loqui del 2015, que treballarà la dimensió social de l'Església que el papa Francesc promou des de Roma. És un tema engrescador que espero que mobilitzi molta gent. La noticia és que el 2017 es farà a Catalunya, probablement a Barcelona. En aquell moment acabaré el meu govern. Tinc el compromís de mantenir la responsabilitat fins llavors.
Estem parlant d'un grup de pressió a nivell europeu?
No és tan un lobby, un grup de pressió, com un grup de pensament, d'opinió, de reflexió. Evidentment, influïm. Ja ens agradaria potser ser un lobby per ajudar que les diverses parròquies d'Europa tinguin una major obertura. Per què serveix? Ara per exemple m'estic planejant posar persones voluntàries a la parròquia que puguin acollir els turistes que van al Museu Dalí i que entren a l'església. Donar-los un tríptic i dir-los bon dia o bon jour i que se sentin acollits. Això és una experiència que jo he vist a França o a Alemanya. I la meva experiència pot arribar a un altre lloc. Fem més taca d'oli que grup de pressió.
Les esglésies s'estan buidant. Encara hi ha fe?
Hi ha una cosa prèvia. El bisbe diu que hem de mantenir totes les parròquies obertes. Jo em plantejo què és una parròquia, un campanar, un grup de persones, deu persones fan una parròquia? És un interrogant que em plantejo. Alguns bisbats de França han agrupat parròquies. De 30 n'han fet una, que s'organitza des d'un consell parroquial. No hi ha missa a totes les parròquies. Aquí no funciona així, encara que jo en sigui el rector a Llers i Pont de Molins. He intentat fer alguna agrupació aquí a Figueres. Caminem en aquest camí, de vegades amb ensopegades i caigudes. Som sis parròquies. Potser hem de començar a pensar a funcionar més tots plegats i tenir una visió de conjunt de les problemàtiques dels cristians a Figueres.
Es farien menys misses?
L'objectiu no és tant suprimir misses sinó plantejar la problemàtica de la ciutat de manera unitària. Ja hi ha moltes coses que es fan a nivell interparroquial. Cada parròquia té el seu compte corrent i si té més gent a missa, té més diners. Falta unitat de criteri. Per exemple, l'església de Sant Pere té unes despeses extraordinàries. Potser que ens ajudéssim. No hi haurà prou capellans per mantenir totes les esglésies obertes.
Cada cop un sol capellà té més parròquies al seu càrrec...
Arribarà un moment que no hi arribarem. La parroquialitis deien que era una malaltia molt greu. S'ha curat perquè no hi ha possibilitat de mantenir-ho. Però fins ara ha durat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.