Un ‘neocon' molt popular
A Catalunya va dividir entres la diòcesi de Barcelona i va donar part de la de Lleida
a Barbastre
Antic actor i aventurer, el papa més longeu i, fins a l'arribada de Francesc, el més popular, va ser, no ho oblidem, una figura cabdal de la segona meitat del s. XX que, a través de Ronald Reagan (i Margaret Thatcher), va ser clau per a la caiguda del comunisme i per la “revolució conservadora”. El primer papa polonès de la història i el primer no italià des del
s. XVI va posar en el seu punt de mira els moviments reformadors que havia iniciat Joan XXIII i va perseguir la teologia de l'alliberament, la teologia que estava al costat dels pobres i dels oprimits. Va oposar-se a qualsevol mesura contraceptiva tot i que durant el seu mandat va sorgir l'epidèmia de la sida, es va oposar al condó, fet que va condemnar molts creients. Va criminalitzar els homosexuals i va ser ell qui amb la seva absoluta condemna de l'avortament va tornar a situar l'Església com a institució inquisidora, lluny de l'Església misericordiosa que predica ara Francesc. Els catòlics durant el seu mandat es van radicalitzar i va sembrar la llavor dels moviments ultraconservadors.
En els quasi trenta anys que va manar l'Església catòlica va protegir els moviments i ordes reaccionaris i poderosos, com ara l'Opus Dei i els legionaris de Crist, i va amagar els milers de casos de pederàstia que anys després van acabar esclatant i deixant l'Església amb la reputació per terra i sense credibilitat.
A Catalunya va anar substituint els bisbes del concili per bisbes conservadors, si era possible no afins al territori. Va dividir en tres la diòcesi de Barcelona, una de les més grans d'Europa amb una marcada personalitat i sentit de pertinença al país, i va entregar part de la diòcesi de Lleida a Barbastre, d'on era el seu amic Escrivà de Balaguer. Col·locant el cardenal Carles a Barcelona es volia assegurar el trencament amb la tradició engegada pel cardenal Jubany. Fruit dels anys de mandat de Wojtyla van sorgir personatges com ara Rouco Varela, ja està tot dit.
Joan Pau II, que va succeir un Pau VI tolerant (malgrat la decebedora encíclica Humanae Vitae) i un Joan Pau I anodí, era un home amb do de gents i simpàtic que pujava muntanyes i viatjava molt. Va aconseguir arribar a la gent jove i el seu delit per l'espectacle el va fer famós. Viatjava tant que va deixar tranquil·la la cúria romana, que es va fer forta i va teixir un sistema de poder brutal. Quan Benet XVI va voler posar-hi mà li va esclatar.