Va obrir l'Església al s. XX
Els fidels recorden“el papa bo” pel seu poètic “discurs
de la lluna”, en què traspuava proximitat
Tenia 77 anys quan el van escollir papa. De caràcter molt afable i modest, tothom preveia que seria un pontífex de transició però tan sols dos mesos després de ser escollit va convocar el Concili Vaticà II, que seria “una revolució copernicana”. Els teòlegs de l'Església feia anys que treballaven perquè l'Església catòlica abandonés les formes de l'edat mitjana i pugés al tren del s. XX i va ser ell, el papa Roncalli, qui va donar el pas. El Concili Vaticà II, la fita de l'Església més important dels darrers segles, va apropar la institució a la gent, a qui fins aquell moment donava l'esquena. Com molt bé diu mossèn Rovira Belloso, que hi va participar: “El Vaticà II és la devolució de l'Evangeli al poble i la devolució del poble a l'Evangeli.”
Joan XXIII, batejat per tothom com “el papa bo”, és al cor dels catòlics, aquell qui en obrir el Vaticà II va fer el famós i poètic “discurs de la lluna” i va dir al món: “Quan torneu a les vostres cases, trobareu els vostres fills. Feu una carícia als vostres fills, i digueu-los que aquesta carícia és la carícia del papa.” Aquesta proximitat i aquest tarannà d'home normal –el mateix que se li veu ara al papa Francesc– va sorprendre un món al qual fins aquell moment l'Església s'adreçava en llatí (i, per tant, li era distant). Andrea Riccardi, fundador de la comunitat de Sant Egidi i autor de la història dels papes, va resumir el camí de santedat de Joan XXIII: “No li va caldre un segon miracle perquè el seu miracle va ser el Concili Vaticà II.”
Amb la seva encíclica Pacem in terris, publicada l'abril del 1963, poc després de la crisi dels míssils a Cuba i en plena guerra freda, va demanar a “tots els homes de bona voluntat” creients o no que treballessin per la pau i el desarmament. Acabava de posar el Vaticà en el mapa de la diplomàcia moderna i donava un primer pas per a l'entesa de les diverses religions.
És el papa que, juntament amb Pau VI, ha marcat més la història de l'Església catalana, la qual es va entusiasmar amb el Vaticà II perquè s'arrelava a les bases i s'identificava amb el país, la seva identitat i la seva llengua. El cardenal de Barcelona Narcís Jubany i tots els capellans de l'època van secundar les idees d'aquest papa, que, a casa nostra, van arribar coincidint amb els primers brots d'oposició ferma al franquisme i van començar a perfilar un model que encara perdura.
