“Sento molta impotència”

Quan Antonio Medina va fer el servei militar, l'any 1983, concedien dies de permís als soldats que donaven sang. Així és que ell no s'ho va pensar dues vegades. Tot per un permís. “I, ves per on, resulta que allà feien les coses ben fetes. Van analitzar la meva sang i hi van detectar el virus de l'hepatitis”, explica l'Antonio. En aquella època encara faltaven sis anys perquè s'aïllés, per primer cop, el virus de l'hepatitis C, així que li van diagnosticar hepatitis no A i no B, que és el que es feia llavors. “Jo diria que la infecció la devia agafar als cinc o sis anys, per culpa de les injeccions i d'aquelles fatídiques xeringues reutilitzables”, afirma.

Quan va saber que tenia hepatitis C, va entendre per què, quan sortia amb els amics, el seu cos no aguantava ni una cervesa. “El diagnòstic va ser un xoc, però també una mena d'alleujament, perquè per fi entenia què em passava”, recorda. Amb tot, saber que tenia hepatitis C no li va canviar gaire la vida en un primer moment. Per començar, no hi havia ni tan sols tractament. No va ser fins a finals dels vuitanta que va provar amb l'interferó, però no va funcionar. Més endavant, l'any 2005, va combinar interferó amb ribavirina. “Em va anar bastant millor, però tampoc vaig assolir els nivells normals de transaminases”, explica. A partir d'aquí, la salut de l'Antonio, que havia aguantat bé fins aleshores, es va anar deteriorant. L'any 2010, el van operar de la vesícula biliar i el cirurgià ja li va dir que tenia cirrosi en fase força avançada i que s'hauria de cuidar molt. Van començar a aparèixer les complicacions: varius a l'esòfag, hipertensió portal (a la vena porta, la que va al fetge), amonièmia (amoníac en plasma), inflamació de la melsa...

De moment, l'Antonio no és candidat a un trasplantament de fetge, però l'estat de la seva cirrosi el converteix en candidat a rebre el nou tractament amb relativa urgència. A l'hospital de la Vall d'Hebron ja han sol·licitat el sofosbuvir per a ús compassiu. “En teoria, fa dos mesos que el van demanar i de moment no en sé res”, assegura. “Els laboratoris són uns pocavergonyes. Em sembla molt bé que es guanyin la vida, però estan posant en perill la vida de molta gent”, es lamenta. “Sento una enorme impotència quan veig que existeix el medicament que ens pot curar i que no ens arriba. I no podem fer-hi res.”