“Jo robava amb la pistola, ells ho han fet amb un boli”

Amadeu Casellas s'ha passat mitja vida a la presó. Hi va entrar per primer cop amb 19 anys i ara, amb 54 i ja en llibertat, explica la seva experiència en un llibre. Atracaments a punta de pistola, anarquisme, fugues, vagues de fam, cel·les d'aïllament... Tot això forma part d'Un reflex de la societat (El Grillo Libertario), el llibre de Casellas del qual avancem alguns fragments acompanyats amb comentaris de l'autor.

Em va sortir l'oportunitat de treballar a Balenyà en una fàbrica de cadires. Allà vaig conèixer algunes persones que de manera clandestina pertanyien a la CNT [...] de seguida hi vaig simpatitzar. Vam planejar com lluitar contra un sistema amb el qual no estàvem d'acord i, com que no teníem altres mitjans de finançament, ens vam proposar atracar un banc. [...] Al banc [a Taradell] hi vam anar tres. Estàvem morts de por però l'un per l'altre al final ens vam decidir a entrar. Va ser més fàcil del que ens havíem pensat i ens van entregar els diners sense gaires problemes.

“Per mi la vida és més important que els diners. Quan entrava a un banc m'emportava molts cèntims, però mai he volgut fer mal a la gent. No em penedeixo dels diners que m'he emportat del banc. Tot el contrari. Me n'hauria d'haver emportat molts més. Del que sí que em penedeixo és d'haver donat un espant als empleats, que no en tenien cap culpa. A mi no m'han encanonat mai, però si algú amb un passamuntanyes m'encanona l'espant ha de ser grandiós. Als treballadors dels bancs els demano perdó.Veient el panorama actual, encara em refermo més en la idea que me n'havia d'haver endut més. Jo almenys robava els bancs amb una pistola, ells han enganyat amb un boli els pensionistes i la gent del carrer (amb preferents i hipoteques abusives). Ara hi ha altres maneres de lluitar contra les injustícies, però em refermo que en aquell moment ho estava fent bé.”

En aquesta presó [la de Girona] vaig conèixer personatges com Josep Puigneró. Ell estava condemnat per delicte ecològic, em sembla recordar que va ser el primer a ser condemnat per aquest tipus de delicte. La condemna era bastant alta pel tipus de delicte: quatre anys, dos mesos i un dia, el que nosaltres anomenàvem La Yeyé.

“És un personatge curiós, en Josep Puigneró. Pocs dies després de ser a la presó va venir amb una ampolla de Rioja i jo li vaig dir: «Com és que tu pots portar una ampolla de vi aquí dins?» Em va respondre que a ell no li passaria res, que si no tancaria totes les fàbriques i ja està. També vaig coincidir amb Javier de la Rosa i Ruiz Mateos. Aquest últim em va caure molt bé perquè ajudava els presos. Pagava petites fiances i havia comprat alguna tele. Javier de la Rosa, en canvi, sempre anava envoltat de funcionaris, i la relació amb els presoners no era precisament grata.”

Un dia em vaig cosir la boca [per protestar per les condicions a la presó].. Vaig preparar quatre agulles amb un tros de fil cadascuna, les vaig cremar una mica per desinfectar-les. Em va fer un mal terrible. Em van posar a una cel·la i al cap de poca estona es va obrir l'espiell i un policia d'Olot que estava tancat a la presó pel segrest de la farmacèutica Maria Àngels Feliu em va demanar si necessitava alguna cosa.

“Vaig coincidir amb tots els condemnats pel segrest d'Olot. Els que més he tractat són el Pato, que era a la presó de Figueres, i l'Iñaki, a Girona. Eren persones normals i corrents i hi he tingut bona relació. A Antoni Guirado, que era policia, el vaig conèixer a la Roca en un departament on també hi havia el jutge Pascual Estivill. És un espai a part perquè evidentment si els barregessin amb els presos comuns ho passarien molt malament. Vaig veure que allà tenien una cel·la amb nevera, microones, garrafes d'oli d'oliva..., privilegis que no havia vist mai a la presó. Els ho vaig sabotejar tot. Els vaig espatllar el forn microones, els vaig tirar sal a l'oli i els vaig dir que ho explicaria als mitjans perquè és una vergonya que els presoners estiguin a vegades en condicions infrahumanes i aquests tinguin privilegis. com tenir una nevera”

A la infermeria vaig veure un pres dels Hostalets de Balenyà. Li dèiem Pinocho. Era a presó perquè havia estat tan mesquí que havia matat la seva dona perquè no li donava diners. Un dia la va esperar quan ella tornava de treballar de Tona amb l'autobús, i quan ella va baixar li va clavar diverses ganivetades. Com que no el podia enganxar jo, li vaig dir als malalts que hi havia a la infermeria qui era aquest individu, i almenys em vaig assegurar que ho passés malament.“A aquesta gent els posen en mòduls a part. Si en Pinocho hagués entrat a presó als anys vuitanta l'haguessin matat. Un dia era a la sala d'una galeria on miràvem la tele tots els presos junts. Va caure un tio i em va anar a parar un tros de cervell al peu. Era un violador. Era un codi no escrit de la justícia a la presó. Ara potser no el matarien però el putejarien de mil maneres diferents. La llei de la presó és més dura que la del carrer”.

S'acostaven els dies de Nadal i continuava sense saber quan sortiria. [...] Em van dir que havia de deixar passar uns mesos més portant-me com m'estava portant i em donarien un permís de sortida. Em vaig aixecar i els vaig dir [...], i que ja buscaria la manera de sortir de la presó.

“Quan em portaven a una presó la meva primera idea era la fuga: per on, com i quan. Una de les més sonades va ser la de Figueres. Vaig serrar els barrots de la cel·la, tenia una corda tirada a la teulada i quan era a dalt vaig adonar-me que hi havia una alçada de 12 metres. Era un suïcidi. Vaig estar pensant si saltar o no i al final em vaig dir: «Si em mato, em mato, i si no ja sóc al carrer.» Vaig saltar i vaig caure sobre la caseta dels Mossos d'Esquadra amb tanta mala sort que amb el peu esquerre vaig trencar un gran focus de llum. Em vaig trencar la tíbia i el peroné, i va fer una fressa impressionant. Van sortir els mossos i un de llest va dir: “Tranquils, aquest soroll el fan aquests focus quan es fonen”. Van tornar a entrar i em vaig quedar una estona més allà fins que vaig saltar. Al carregar el pes a la cama dreta també me la vaig trencar. Els mossos que em van acabar enxampant ja al carrer em van dir que acabava de fer un gol a la presó. Resulta que acabaven d'instal·lar un sistema de seguretat amb sensors i càmeres de vídeo i no havien detectat res.”Havia d'aconseguir una pistola i per no cridar l'atenció me'n vaig anar a Andorra. Allà tenia algun contacte i les armes no estaven controlades. [...] La veritat és que estava més espantat que els mateixos banquers, perquè mai ho havia fet sol, però va sortir bé i em vaig poder comprar roba, un cotxe i algunes coses més. [...] Els diners es van acabar aviat i vaig preparar un altre atracament, aquesta vegada hi aniríem tres i aquest va ser el nostre error. L'atracament va sortir bé però a un el van agafar a Vic, a un altre a Tona i a mi a Centelles. Per aquest motiu vaig tornar a la presó Model.“La gent no entén aquesta espiral. Normalment quan una persona entra a la presó, en el moment que surt es troba que la família, els pocs recursos que té, se'ls ha gastat amb advocats, portant-li roba o menjar. Quan surts estàs sota zero [econòmicament] i és difícil que trobis feina si saben que has estat a la presó. La reinserció no funciona perquè està mal enfocada. La reinserció no s'ha de fer a dins a la presó, on t'acostumes a estar-hi, sinó que se l'ha d'ajudar a fora. Si un surt i no té res, què ha de fer? Doncs el que sap robar roba, el que sap traficar amb droga trafica amb droga i el que sap atracar bancs atrapa bancs”.

Era en una cel·la 22 hores sol i tenia 2 hores de pati, també sol. No podia tenir contacte amb ningú, només amb els guàrdies.Un dia va venir a veure'm una psicòloga i em va demanar si pensava seguir amb la vaga de fam. Li vaig contestar que seria la vaga més llarga que haurien vist en la seva punyetera vida.

“No tinc la sensació d'haver perdut la meitat de la vida. Els anys que he estat a la presó no els he viscut al carrer, però he conegut molta gent que probablement no hauria conegut al carrer de cap manera. Jo més aviat diria que els he malviscut, aquests anys. He tingut una vida molt moguda que ha fet que la visqués d'una forma molt diferent que la majoria.