L'Elefant Rosa de la Jonquera i el país

Sem acostumats sempre a llegir les noves de quan ens contesten la nostra identitat catalana o que sem víctimes d'actes d'intolerància envers Catalunya, Més poc sovint remarquem situacions en l'altre sentit. Dijous 27 d'agost a la Jonquera, vaig entrar en una botiga per mirar sacs d'anar a escola per la mainada i quan vam haver fet un xic la volta, vaig demanar a la dependenta que ens mirava des del taulell si una motxil·la que volia el nin, la podia agafar directament o si en tenia altres a la reserva. I amb una altra persona del magatzem se posen a riure. Immediatament però, se posen a explicar-nos que s'havien jugat entre elles al joc de les endevinalles que «encara són francesos», i sentint-nos a parlar en català, s'havien quedat sorpreses de perdre llur aposta amb gent que finalment eren del país. Jo els expliqui que bé, doncs sí érem catalans. Ens afegeix que clar amb tots els clients francesos que passen l'estiu, que gairebé només hi ha això a la Jonquera i que sinó són anglesos o alemanys. «No, no, nosaltres sem catalans, doncs. Ara venim de Perpinyà, per això». I aquí m'esperava a l'habitual remarca que sí érem francesos per tant, etc… Tot de comentaris, tan maleducats com feridors, que solen fer molts catalans del sud perquè tot just si assumeixen la seua d'identitat i fan complex d'espanyolitat i te volen de totes totes fer confessar que tu ets català, sí, però també francès, i que « vosaltres allí a França…»; manera així de redimir-se de la seua pròpia flaquesa espanyolista. Doncs a la botiga l'Elefant Rosa de la Jonquera, els catalans hi poden anar amb tota tranquil·litat perquè la resposta que se'm va fer quan vaig dir que venia de Perpinyà, és : «Bé, Perpinyà és el país també, no»?. I ara me tocava a jo de ser sorprès, agradablement, i de respondre que «sí, sí és clar», abans de continuar discutint, sempre en català, dels articles que volíem comprar. Trec de l'experiència, que hi ha gent catalana a la Jonquera, especialment en aqueixa botiga. Que val la pena i sem recompensats de tant en tant de continuar de parlar sempre en català amb tothom, ja que al sud de la frontera és possible. I que segurament va ser determinant per la conclusió que va treure la dona que jo parlés sempre en català a la mainada. A més qui deu haver escoltat una lliçó amb treballs pràctics és l'empleada, probablement sudamericana, que encara no parlava en català però que va servir-me tranquil·lament amb el meu català de Perpinyà. Si sempre denunciem actituds contràries i negatives, val la pena que fem saber igualment la gent favorable i constructiva, al cap i a la fi, gent catalana normal.