“La néta em fa de mestra”

Plouen gotes gruixudes sobre l'esquerra de l'Eixample, a Barcelona. Però sota l'espessa malla verda que formen el fullam dels plataners, a la confluència del carrer Consell de Cent amb Casanova, la Pilar i la Núria queden a resguard de les inclemències, si més no les meteorològiques, perquè pel que fa a les polítiques o les judicials és una altra cosa. La Pilar i la Núria són consogres, totes dues àvies d'una de les alumnes de l'escola Mare de Déu del Roser, un dels centres que des d'ahir estan obligats a aplicar en un dels seus cursos el 25% de castellà en les hores lectives.

El tema no ha passat desapercebut entre la comunitat educativa i per això, quan es pregunta a aquestes dues dones quin impacte tindrà la mesura a l'escola, de seguida hi volen dir la seva. “Tothom està empipat, haver de modificar la manera de fer les coses perquè ho demana només una família no està bé. Ens ha costat molt aconseguir el que tenim!”, es queixa la Núria. Les dues àvies són el viu exemple d'una situació d'extrema injustícia a la qual mai cap llei ni cap decret sobre educació podrà posar ja remei. Per la seva edat són filles d'un sistema educatiu en què tot es feia i s'ensenyava en castellà. El català el parlen a la perfecció però no el saben escriure. “El meu fill és mestre i quan jo li enviava cartes a la mili me les tornava totes plenes de correccions en vermell”, explica la Núria. La Pilar explica que qui l'ensenya a escriure en català és, precisament, la néta, que ara –falten pocs minuts per a la una del migdia– està a punt de sortir de l'escola per anar a dinar: “La nena em fa classes, sempre em corregeix quan escric amb faltes d'ortografia.”

La posició majoritària dels pares és contrària a l'ampliació del nombre d'hores que es destinen al castellà, però com que el món és divers hi ha opinions per a tots els gustos. El Pablo és un funcionari jubilat des de fa deu anys que fa mig segle que viu a Catalunya. “No parlo el català, l'entenc perfectament, però alguna vegada que ho he intentat s'han rigut de mi”, explica mentre espera el seu nét per acompanyar-lo a casa per anar a dinar. En Pablo és de les persones a qui els sembla bé l'ampliació d'hores en castellà i ho argumenta: “Fan falta més hores de castellà perquè per anar per Europa amb el català no n'hi ha prou...”