“La ferida d'Horta de Sant Joan encara és oberta”

Ara fa dos anys vaig deixar per fi d'anar a l'hospital. A més de tornar a la feina, tenia la necessitat d'ordenar el que havia passat. Em vaig envoltar de persones que em donaven confiança per analitzar-ho, ho vam fer, i al final vam decidir que seria bo explicar-ho. Primer vam pensar en un llibre. Vam contactar amb el periodista Josep Maria Flores, que havia seguit el cas i entenia molt bé el que havia passat, i al final va sortir també la idea d'un documental, que permet arribar a més gent. Crec que Josep Maria Flores i el realitzador, Carles Caparrós, i tot l'equip han fet una gran feina, amb molta sensibilitat amb els familiars i amb el col·lectiu de bombers.

Després d'una tragèdia tothom busca culpables, i això és un procés normal. Però, en aquest cas, es va generar un debat en l'àmbit polític i mediàtic molt negatiu, es van dir coses molts greus dels bombers que ens van fer molt de mal a tots, i a més partien d'un desconeixement total de les feines d'extinció. Jo he intentat aparcar la paraula culpabilitat i després d'analitzar-ho tot i amb la gent que més en sap, com ara el Marc Castellnou [cap del GRAF, també testimoni al documental] i molts altres bombers i experts, hem arribat a la conclusió que va ser una suma de factors els que van portar a l'atrapament de tots els bombers, no només els del GRAF de Lleida. Uns 130 bombers estaven atrapats dins del perímetre. I que fóssim nosaltres, els del GRAF de Lleida, els que tinguéssim l'accident va ser una qüestió de sort. Només que el vent hagués bufat amb un angle una mica diferent, els afectats serien els del GRAF de Barcelona, que estaven a cinquanta metres i tampoc no tenien visibilitat per predir la llengua de foc que pujava. No es pot controlar absolutament tot.

Sí, evidentment. El que passa és que, un cop ha passat, tothom és molt espavilat per dir que si s'hagués fet això o allò el desenllaç hauria estat un altre. Però no deixa de ser una falta de respecte. Ara, cinc anys després, hi ha més tranquil·litat perquè aquesta ferida tan oberta, que encara cou, puguem mirar de tancar-la: que ens la puguem explicar els bombers a nosaltres mateixos i també als familiars i al conjunt de la societat i saber per què va passar allò i què podem fer perquè no torni a passar. Que en el futur els fills dels companys tinguin en el documental una bona eina per saber què va passar, en lloc del xou polític i mediàtic que es va muntar.

Es van passar de voltes buscant culpables i fent acusacions infundades. Com a societat, tots van fracassar una mica. Ara hem de mirar endavant. Cal parlar de la gestió dels boscos, de la importància del cos de bombers, de què farem si continuem retallant, com s'està fent, en mitjans i personal, i de com actuar ara en els grans incendis.

La setmana passada a Tivissa en vam veure un exemple: per primer cop es va actuar de manera defensiva i no ofensiva. Era un incendi sense nuclis ni urbanitzacions a prop, amb les pistes forestals molt afectades i els masos ja desallotjats. L'anàlisi de la situació va portar a la decisió de deixar cremar i no posar en risc la vida dels bombers en un incendi que seria difícilment controlable, fins a poder-lo atacar un cop es tingués capacitat suficient i segura per controlar-lo. És una lliçó d'Horta de Sant Joan. Els pins tornen a brotar. El que cal fer és una bona gestió prèvia del bosc.

Sí, vam parlar amb ells i tothom ens animava. Ja n'havíem parlat moltes vegades. El més maco que m'ha passat des de l'accident ha estat el contacte amb els familiars dels meus companys, poder estar al seu costat, perquè també crec que en el seu moment no els vam saber acompanyar, ni com a col·lectiu de bombers ni com a polítics ni els mitjans.

Són moltes coses. És la necessitat de tornar el que han fet per tu, d'estar al costat dels companys. I també, en un aspecte personal, de tornar a caminar cap a la normalització. Crec que és el que he de fer. Però, sobretot, vull estar al costat dels que més han estat al meu costat en tot aquest temps: els bombers.