Supervoluntari

Si és dijous, a Figueres (Alt Empordà) hi ha mercat. A mig matí en Jordi Negre va a buscar en José María a l'Asil Vilallonga, i surten a passejar. L'escena es repeteix cada dijous des de finals del 2008. “És un compromís que vaig agafar i el compleixo”, resumeix en Jordi. Ara ja només caminen una estoneta –normalment fins a la plaça de l'Estació–, perquè en José María, de 90 anys, està dèbil de salut. Abans passejaven més estona o agafaven el cotxe i anaven fins a la platja d'Empuriabrava o a fer algun recorregut per l'Albera. “Em deia que el meu era el millor cotxe del món”, recorda en Jordi, que va conèixer en José María quan es va oferir a Càritas per fer companyia a algun avi. Encara treballava, però ja rumiava la manera d'ocupar el temps i ajudar algú quan es jubilés. D'aquell dia de novembre del 2007 fins ara, de Barcelona a l'Empordà... s'ha anat construint una història peculiar. Han establert una relació molt particular.

“El cas d'en José María i jo és especial. Surt de la norma”, avisa el voluntari. Quan a en Jordi, nascut a Figueres però instal·lat molts anys a Barcelona, el van aparellar amb en José María, la treballadora social de Càritas de Barcelona ja el va advertir que era un home complicat i que alguns voluntaris l'havien deixat per impossible. Es presentava com una situació poc agraïda, però va pensar que provar-ho no costava res. “De seguida vaig veure quin peu calçava –recorda–. Tenia un caràcter molt especial, fort, li costava fer-se amb la gent... Vaig decidir aplicar la meva rudesa simpàtica empordanesa, és a dir, enfotre-me'n una mica.” I va funcionar. Es va establir una relació de complicitat que encara dura.

“En José María no tenia ningú, ni tenia ganes de tenir ningú”, explica el voluntari. Havia viscut al barri Xino de Barcelona buscant-se la vida i no va cotitzar mai. La família més pròxima viu al País Basc i no hi té relació. Quan es van conèixer s'estava en una residència amb el suport de Càritas. Malgrat el caràcter esquerp i complicat, es van anar veient un o dos cops per setmana. Fins que en Jordi, periodista –entre moltes altres feines, va ser el primer director d'El Punt Diari a Girona–, es va jubilar i amb la seva dona van decidir tornar a Figueres. “Li va venir una crisi de tristesa molt forta i em va demanar que ens l'emportéssim.” No va poder dir-li que no. El van tenir un parell de mesos a casa fins que van aconseguir plaça a l'Asil Villalonga de la capital empordanesa. “Continua sent un lloc únic –subratlla en Jordi–, no només tenen cura tècnicament dels vells, sinó que se'ls estimen. Ho veus amb petits detalls del personal i de la direcció del centre.”

És per això que és un cas que surt de la norma. “Havia d'acompanyar un avi una o dues hores a la setmana, però en José María, tot i la seva rudesa i el caràcter esquerp, es va fer estimar.” I se'l van endur a l'Empordà. Ara s'ha fet molt gran. No té memòria i té la salut delicada. “Sempre li va costar prendre interès per alguna cosa i ara encara més. Tot i que és difícil veure'l content –relata en Jordi–, cada cop que arribo a l'asil se li dibuixa a la cara un somriure molt sincer.” Aquest somriure “molt de veritat” és el que fa que el voluntari, tot i haver-se traslladat a viure a Banyoles (Pla de l'Estany) continuï baixant cada dijous a Figueres a complir amb el compromís.

A Banyoles, en Jordi i la Rosa Maria, la seva dona, fan companyia a altres avis: “Quan els fas costat, els vells són impressionants.” Assegura que valoren molt tenir algú a prop encara que sigui una hora a la setmana. “Tu arribes de fora –diu– i amb una mica de sensibilitat i dedicació dónes un valor especial a la seva vida. Tendresa.” I hi afegeix: “Alhora, fer companyia et dóna molt de sentit a tu mateix.” Lluny queden els vuitanta, en què en Jordi va ser cooperant a Nicaragua, Bolívia i el Sàhara. El present és un altre.