La mala gestió d'una crisi sanitària

Com tota activitat humana, el risc zero existeix. I quan hom es refereix a l'àmbit de la salut pública, que pot afectar potencialment una part o tota la població, aquest risc es fa més difícil d'avaluar a priori. Recordem, si no, el que va passar amb l'epidèmia de la grip A, en què les pitjors previsions sortosament no es van complir. A més, cal tenir en compte l'acció dels mitjans de comunicació, que generalment han esdevingut eines per vehicular les activitats preventives de manera adequada, però que, a voltes, han servit conscientment o inconscientment per a altres finalitats que han resultat contradictòries amb les que els responsables sanitaris pretenien.

El cas de la gestió dels dos pacients afectats d'Ebola i del tercer contagiat i que foren atesos a Madrid obre molts interrogants. La decisió governamental sota pressió mediàtica de la primera repatriació va condicionar la segona, encara que emparats tots dos casos per la recomanació de la mateixa OMS. S'insistia –i així és– que el risc de contagi pràcticament no existia. Però la realitat ha mostrat que hi ha hagut algun error o, potser, diversos errors en l'aplicació dels protocols i que van motivar l'aparició del primer contagi mundial de la malaltia fora d'Àfrica.

Arribats aquí són moltes les preguntes i qüestions per aclarir i la distància m'obliga a ser prudent en les meves asseveracions, però per a mi és obvi que, com a mínim, la gestió informativa per part dels responsables polítics i sanitaris ha estat molt deficient, sovint improvisada i desconcertant. Ajudats per un context de conflicte polític en l'àmbit sanitari madrileny i alguna premsa interessada, se'ns servia un còctel en què es posava en màxima fragilitat l'intangible més important que una societat ha de tenir sobre els dirigents, sobretot si són sanitaris; això és, la confiança.

Com respondre davant la nova situació creada? No és gens fàcil introduir racionalitat en un debat tan carregat d'emotivitat i pors. Però disposem d'armes molt eficaces i hem d'exigir a tothom –i segons el seu grau de responsabilitat– el seu capteniment per emprar-les.

La primera és informar i informar bé, sense excessos, admetent les limitacions i explicant bé la realitat i els riscos. La segona és proporcionant bona formació, no només disponible per als experts, sinó i, sobretot, per als professionals sanitaris de primer nivell –metges i infermeres–, que són els que estan més en contacte amb la població. Generar tranquil·litat i seguretat a aquests comportarà el mateix per als pacients que atenen. Manifestar-se amb una actitud més humil i defugir de la frivolitat i la prepotència de qui esdevingui el màxim responsable. I, sobretot, racionalitat i transparència en les decisions i accions que s'emprenguin. Finalment, és necessari que es creï una comissió d'experts independent que avaluï les decisions, accions i protocols emprats, que determini on va ser l'error que va afavorir el contagi (no per criminalitzar, com demagògicament s'ha fet amb l'auxiliar afectada) per aprendre, rectificar i proposar millores preventives de cara al futur. Només d'aquesta manera podrem restituir el prestigi d'un bon sistema sanitari, com és l'espanyol. I, sobretot, podrem fer recuperar la confiança, una mica esquerdada per aquesta cadena de despropòsits.

I que ningú no ho dubti, els metges i la resta de professionals sanitaris que ens sentim i som responsables de la salut dels nostres conciutadans també contribuirem a fer-ho possible.