“Don Fernando”, més que un rector
DES DEL MIG DE LA PLAÇA
El passat 25 de novembre va morir Fernando Gómez Císcar, de 85 anys, rector titular de la parròquia de la Mare de Déu dels Àngels de Silla, de 1969 a 2007. A corre-cuita vaig publicar una ressenya biogràfica als mitjans de comunicació (web de l'ajuntament i Levante), on per raons d'espai i la immediatesa de la notícia, no van aparèixer altres vessants de la seua trajectòria que també mereixen l'atenció.
A més del caràcter accessible carregat d'espontaneïtats, i les bones maneres de relacionar-se amb la gent sense discriminar mai els qui no combregaven amb la religió, així com la intensa gestió pastoral reorganitzant l'administració del culte, les confraries i la relació amb les dos noves parròquies: Sant Roc i Sant Josep Obrer, també interessaria ressaltar alguns detalls molt importants que tenen relació amb la vida social de Silla.
El primer va ser l'obertura de la casa de Déu (com ell anomenava l'església) per a activitats culturals, un fet impensable amb el seu predecessor, però sí amb el seu sentit més pragmàtic de la utilització del temple, i per aquesta raó poguérem assistir a concerts de música, recitals de les sopranos locals, lectura de poemes, conferències sobre les pintures de Vicente López, i fins i tot representacions teatrals com va ser l'obra “Els deixebles d'Emaús”, interpretada en la commemoració del centenari de les Sagrades Formes durant una setmana, que fou tot un èxit d'assistència d'un públic expectant, que no podia contenir l'emoció, sobre tot en escoltar el cant de la Carxofa en l'interior del temple, fet que no es repetia des de la República.
Espectacular va ser la conferència de l'escriptora Isabel Clara Simó i l'actuació de la musicòloga Matilde Salvador, distingides amb el “Porrot d'Honor”, davant de la jovenalla dels instituts, que omplien el temple de gom a gom... Eren detalls que mostraven la sensibilitat d'un rector que havia evolucionat en la seua missió pastoral, elevant a la categoria de “normal” allò que abans no era possible, o antidogmàtic.
Un altre aspecte que no hem d'oblidar és la seua tasca tenaç i persistent per la conservació del patrimoni. Va formar un petit museu per a la conservació i exposició al públic de la vestimenta i els objectes sagrats més antics. Va permetre la consulta dels fons de l'arxiu parroquial als investigadors, on vaig passar hores i hores de grata lectura. Va recaptar fons públics i privats per a la restauració de la façana, les noves vidrieres, el rellotge, les campanes, l'altar major, la capella i el mobiliari. Són canvis en la millora estètica del temple que va poder materialitzar, de la mateixa manera va aconseguir de l'arquebisbat el conveni de construcció de la nova casa abadia i els annexes. També cal citar el seu interés en regularitzar i posar en valor els béns de la Fundació, pensant sempre en el nou col·legi de la Sagrada Família.
Però aquesta gestió fructífera no hagués estat possible sense la col·laboració material i administrativa de l'ajuntament, principalment dels alcaldes que va conèixer: el franquista Roberto Brocal, els socialistes Lluís Martínez i Francesc Baixauli, la comunista Teresa Badenes i el nacionalista Josep Lluís Pitarch, un ventall polític que D. Fernando, molt hàbilment i amb l'excusa de l'art i l'arquitectura, va saber convèncer apropant-los a la causa.
De tots ells, el projecte més ambiciós tingué lloc durant la legislatura de Pitarch, i impulsat per ell. Consistia en la restauració integral del temple, un edifici de 264 anys que en aparença lluïa molt bé, però que patia seriosos defectes, la majoria desconeguts. Aleshores, un equip d'especialistes de la Universitat Politècnica va elaborar un avantprojecte que comprenia la restauració de les cobertes, les estructures verticals, el corcó de la fusta, les pintures de López, els daurats, les iumatges, etc. Fins i tot es pretenia la reposició de l'orgue desaparegut en la guerra civil, però del qual encara es conservava el mecanisme o cor, i una excavació arqueològica al voltant del temple i alguns punts estratègics de l'interior, on es sospita que poden haver soterraments.
Puc parlar amb propietat perquè com a Cronista em van demanar que redactara la part històrica, que posteriorment seria publicada per a conscienciar la població del valor i la importància de la parròquia de Silla. El projecte s'executaria a llarg termini, de 10 a 15 anys, tutelat per un Patronat o Fundació que s'encarregaria de tramitar ajudes econòmiques per la via del mecenatge i les subvencions públiques, prioritzant, però, les actuacions més urgents, com les goteres i el perill de despreniment de la façana, cosa que d'haver prosperat la idea, haguera evitat a temps el perill i la bastida que encara presideix la plaça.
El dia de la presentació, amb l'església de gom a gom, el rector no cabia de goig. Els tècnics havien elaborat un bon treball que ell esperava veure'l en vida, sinó conclòs, almenys iniciat, doncs ja era conscient dels problemes de salut que l'afectaven. Però la il·lusió va caure en l'oblit, perquè el canvi de rector i el relleu de l'equip de govern a l'ajuntament, desactivaren el tema, mentre prometien un projecte alternatiu més realista i assequible, que mai no s'ha fet. El nou rector, Salvador Martorell, en la primera entrevista al Punt manifestava que “m'interessen més les persones que les pedres”; la pregunta que cal fer-se és si això era un pensament filosòfic o una declaració d'intencions.
Han transcorregut 7 anys, va arribar “la crisi econòmica” i també un altre rector, i l'única actuació, forçada per les circumstàncies, ha estat col·locar la bastida de la façana i en saber qui ha de pagar el seu lloguer Sembla que hi ha un projecte específic, però les obres no comencen, i D. Fernando s'ha mort sense complir el seu darrer desig.