En memòria d'Eduard Zaragozá Camarena

Amb motiu de l'homenatge que li dedica l'Institut Enric Valor de Silla a qui fou el seu vicedirector i excel·lent professor, Eduard Zaragozà Camarena, traspassat a finals d'agost passat, crec que és just que els qui el vàrem conèixer, estimar i admirar en vida, puguem fer públics els nostres sentiments de solidaritat i d'admiració, aprofitant l'acte que ha organitzat l'Institut. Jo ho faig mitjançant les pàgines del Punt/Avui, en aquestes curtes però intenses paraules, que intentaré que compartisquen els lectors.

Si hem de definir Eduard crec que hi ha uns quants adjectius que donen una aproximació al seu caràcter i al seu sentit de la responsabilitat i del deure. Dir que era bondadós i que era generós no és prou, i que era afable, o que inspirava confiança, que era senzill, que cercava solucions i evitava crear problemes i que era molt treballador i conscient i obstinat amb els seus projectes...

Les persones som com ens veuen els altres i per això he estat recollint opinions sobre Eduard. Crec que tothom amb qui he parlat ha coincidit amb els adjectius que acabe de relacionar, de manera que el seu retrat és el que li féu la professora Nati Gozálvez i que ha servit per a convocar l'acte: la d'un home tenaç, com un perxador de l'Albufera, d'aquells que llauren amb tenacitat arrossegant la barca cap al lluent, en silenci i sense protagonismes, sabent la responsabilitat que tenen.

Una altra de les seues qualitats era la discreció i com era més un home d'acció i de treballar que no de discutir i de perdre el temps en futileses, el recordem solidaritzant-se amb les causes més justes, discretament i amb valentia. Eduard era home d'idees clares i conseqüent. Per exemple, el seu comportament amb el tema de la llengua era claríssim, tant com el seu nacionalisme i, sense cap dubte, sempre actuava en valencià, sense dubtar-ne mai.

També era singular cercant solucions als problemes del centre, de qualsevol tipus. Recorde que amb motiu de les obres d'ampliació i de transformació de l'edifici, en ple mes d'agost sacrificà dies de les seues vacances per a fer net i reorganitzar mobles i l'instrumental dels tallers. Això ho féu, conjuntament amb el director Domènech, amb qui formava un tàndem especial, perquè a més de companys i directius, eren amics i cunyats.

L'empresa que feia les obres (CIEGSA) els comunicà que vindrien a passar visita d'inspecció, si volien que el centre estiguera enllestit en setembre. La sorpresa que s'endugueren fou inenarrable quan, ells tots mudats i perfumats, es trobaren Eduard i Joan, en plena feina, suats i bruts com dos de la colla. En un primer moment pensaren que eren una parella de quinquis que estaven buidant la ferralla del centre.

Eduard era l'organitzador ideal de les activitats extraescolars, a les quals donava molt de valor, perquè creia que eren importants per als alumnes. Els seus tallers foren memorables, des d'arreglar bicicletes, a generar energia solar, i així múltiples tallers pràctics, que era el que ell entenia que necessitaven els seus alumnes: aprendre aprenent, deia. En aquests tallers els alumnes aprenien, de vegades, molt més que en classe i per això ell posava tant d'interès. Resumint, jo diria que Eduard fou exemplar, com a persona i com a professor, i que la seua influència arribava molt més enllà de les classes, com sols els passa als bons mestres.

Una faceta professional, que m'han descobert els qui més el coneixien, era la seua habilitat a mitjançar en els conflictes del centre, des dels més grossos als més insignificants. Eduard sempre sabia cercar solucions, tant si eren picabaralles estudiantils, com problemes amb les taquilles dels alumnes que no funcionaven. Eduard, mitjançant la paraula o amb un martell i un descargolador, trobava la millor solució.

Quan una persona com Eduard ens deixa, i a l'edat que ho ha fet, a punt de jubilar-se i amb tantes il·lusions que s'havia forjat, és natural que ho sentim molt més, com es manifestà el dia del seu comiat.

L'acte de demà, doncs, serà la manera com els qui el volem i el recordem podrem posar-ho de manifest, a la ciutat, al claustre, als pares i alumnes i sobre tot a la seua família, especialment a Teresa, a Carles i a Àlex.