Vives i Moro a la Universitat

L'exposició Joan Lluís Vives - Tomàs Moro al Centre del Carme no ha cobert les meues expectatives, esperava altra cosa. Aquesta mostra tot i aprofitant l'avinentesa de complir-se'n 500 anys de les primeres publicacions de Vives, intenta recordar les relacions entre els dos grans filòsofs humanistes, una amistat amb coincidències dins d'un marc de relacions entre els regnes d'Espanya i Anglaterra.

El fullet que el públic te a l'abast de l'exposició remarca el prestigi del que han gaudit els dos personatges i la seua contribució al pensament occidental.

Haguera estat l'ocasió de recordar també com els dos humanistes cristians, cadascú d'una forma diferent, van viure de prop la violència religiosa. El nostre Vives jueu no se'n va anar del país per raons d'estudi. Quan tenia vuit anys es descobrí una sinagoga, aleshores, familiars seus sofriren la repressió de l' Inquisició, la seua mateixa mare Blanquina March en prou moments tingué que declarar al llarg de la seua vida davant del tribunal del Sant Ofici, sospitosa de judaisme, malgrat que freqüentava els sagraments a la parròquia de Sant Tomás de València.

El professor Sanchis Guarner al llibre “ La ciutat de València” relata breument l'episodi del procés de la Inquisició contra Na Caterina Guinet, vídua d' un rabí germà del Pare de Lluís Vives, i com aquesta, junt amb el seu fill, acabaren a la foguera, la cita és clara: “A l'edat de setze anys, son pare l' envià a París a prosseguir els seus estudis, i ja no retorna mai a Espanya, on la seua família era víctima de feroç persecució. No gensmenys, Vives que es casà a Bruges (Flandès) amb una jueva valenciana, tota la vida emprà a la llar la llengua materna, i parlà sempre amb enyorança i tendresa de València natal, tampoc la fòbia del antisemitisme no el desvià gens de l' ortodòxia Cristina”.

El mestre Sanchis Guarner amb la seua ponderació ens ajuda a entendre la sortida de Vives de la seua terra i perquè no tornaria mai més, malgrat la seua estima, la qual cosa podem comprovar directament llegint als “Diàlegs” on descriu els carrers i la vida a la seua ciutat.

Ocultar aquesta part de la història no es de rebut, recuperar la memòria és sempre un sa exercici, puix contribueix a treure experiències dels passat, al cas present a entendre com Luis Vives fou tolerant enmig d' una poca de grans integrismes religiosos, no exempts d'interessos per fer negocis i fortuna aprofitant-se de la situació.

Com ja he dit, aquesta exposició podia haver mostrat una realitat un tant desconeguda, i, especialment rellevant pels efectes de la intolerància religiosa als carrers de la nostra ciutat. En aquest sentit, cal esmentar com al Museu de la Ciutat de València, un establiment més que recomanables sí que podem trobar un testimoni d'eixa persecució antisemita.