Amb permís, per qui toquen les campanes?

Tranquils, tranquils... que no va pas de guerra civil. Entre altres coses, perquè, de fet, haver d'escriure d'aquest tema que em poso a explicar és còmic, o bé, n'hi ha per plorar, en pensar, millor dir, en veure, que encara hi ha persones que no saben on van. Potser per desconeixement del país? Del nostre país?

“El meu país és molt petit... El meu país és tant petit que des de dalt d'un campanar sempre es pot veure el campanar veí.” (Lluís Llach, Verges 50, el recomano a qui encara no l'hagi escoltat... Pell de gallina.)

I d'això dels campanars, i de les campanes, en fa molts anys. Vaja, de tota la vida, com aquell qui diu. Forma part del nostre paisatge, del nostre patrimoni, de la nostra cultura, del nostre tarannà, i, per tant, de la nostra banda sonora, també. Potser seria hora que ens comencéssim a queixar els que trobem a faltar, justament, el dindar de les campanes assenyalant-nos les hores, els quarts... No n'hi ha prou que per un, o per pocs, haguem d'aguantar-nos una majoria? És com el fet del castellà a les escoles. No n'hi ha prou de tot aquest color?

Tornant a les campanes... Encara que n'hi ha que, al més pur estil colonitzador, es pensen que a comarques som una colònia del Cap i Casal o on sigui. I no, senyors, no. Gràcies a aquest país petit de les comarques, no estem tant despersonalitzats. Aquests senyors de “vaig sentir les campanes i em vaig assustar”, al qual un altre li respon“doncs jo, enseguida ho vaig denunciar”. I més avall sempre hi ha aquell perdonavides que s'hi afegeix dient que, a ell, “li va donar la rissa...” Bé, i així podríem continuar i continuar... val?

Amb tot, potser, només caldria que els nostres representants en els ajuntaments corresponents primer de tot fessin valer que l'autenticitat d'aquest Empordà, del qual algun foraster tant se'n omple la boca perquè hi té una torreta, és tal i com l'han trobat. No com se'l volen fer, que ens volen convertir en submisos masovers. Pensin, aquests alguns, que les campanes formen part d'aquest Empordà idíl·lic que s'han trobat, i que ens molesta elque el pretenguin canviar emparant-se amb lleis que, és la meva opinió, en aquest cas, estan mancades de sentit comú. Per això, potser, com els arguments sociohistoricoculturals no els entenen per més pedagogia que haguem fet, només ens resta dir-los-hi: Ja n'hi ha prou d'aquest color! I facin el favor de no tocar-nos més... les campanes.